V de Vòmit

Estem d’acord en que una adaptació d’un llibre o en aquest cas, d’un comic, al cinema, no és una tasca precisament fàcil, en la gran majoria de casos. De fet, hi ha qui diu que una adaptació no ha de ser fidel al 100% al format original, ja que cadascu a d’aprofitar els recursos que li dona el mitjà. Molt bé, acceptant que parts del guió poden ser diferents, que fins i tot es poden crear noves històries basades en, o a partir del text original, continuaria essent una adaptació quant la filosofia o missatge de l’original, s’ha esbaït del tot, limitant-se només als elements purament estètics? Jo personalment crec que no, i per això entenc per que l’Allan Moore no ha volgut que el seu nom aparexi a l’”adaptació” cinematogràfica d’una de les seves primeres obres i per mi, la millor (almenys pel que em va fer sentir en el seu moment): V de Vendetta.

La sensació d’haver el temps i els calers és molt alta. Ja sé, no hauria d’haver anat al cinema després d’haver fet una relectura del comic, i si, també sé que no s’ha d’estar a la sala amb actitud comparativa tota l’estona. Tot intentar desconectar, vaig trobar indignant el paper de terrorista enamorat, mogut únicament per la venjança que li han donat al pobre V, deixant de banda tota la pedagogia anarquista i veritable rerafons del comic, així com l’imatge d’una societat massa suavitzada respecta a l’Anglaterra ultra-totalitaria del comic.

L’unic que li queda a qui no ha llegit el comic, és veure una pel.licula que tot i poder fer-te passar l’estona, no destaca en res, a excepció de la sempre bonica Natalie Portman i l’incombustible Stephen Rea.