Entries from November 2007 ↓

Fa us mesos, quan era usuari de Blackberry, vaig crear-me un compte de Twitter per provar a veure que tal.

Per si encara queda algú que no conegui Twitter, nomes dir que és un especie de blog limitat a missatges de 140 caràcters en el que normalment la gent publica el seu estat o allò que està fent en cada moment.

D’aquella experiència no en vaig sortir massa convençut, ja que era un servei que no m’aportava res de nou i el trobava mes un “hype” del moment que no pas un eina útil. A part, el fet d’anar publicant tot allò que estàs fent em dona una sensació molt estranya… com de Gran Germà.

Ahir em vaig decidir a donar-li una nova oportunitat. La raó és ben simple. Trobo que el format de 140 caràcters i la rapidesa de publicació fan que em sigui més fàcil d’anar actualitzant (tot i que últimament estic batent records de portar al dia el blog :-p).

Per altra banda, trobo que és un format que pot servir per anar publicant idees, brainstormings, petites noticies o pensaments que tingui, sense haver-les de desenvolupar mes enllà de l’espai limitat disponible (per això ja esta el blog). Molt sovint em quedo sense explicar coses a causa de no tenir temps d’escriure un post més o menys elaborat.

I finalment, tot i ser una mica absurd quant estava a Barcelona, el fet d’estar vivint lluny de casa fà que aquesta comunicació del “que estàs fent” no m’ho sembli tant.

Així doncs qui vulgui saber alguna cosa mes de mi, pot consultar el meu twitter, tant al site oficial com al badge que tinc al blog. A la vegada us convido a que us creeu un compte i us afegiu a la conversa.

Aquesta setmana ha sortit un article al blog salmon, en el que es denuncia que cada any sobren diners que l’estat destina a ajudes per formació a les empreses. No deixa de ser un fet curiós ja que a Espanya es fa molt difícil veure empreses preocupades per la formació dels seus treballadors i moltes vegades aquesta desatenció és justificada precisament per falta de pressupost.
La formació dins de l’empresa és importantíssima i més en l’àmbit informàtic. Pel treballador és la millor manera de reciclar-se en un sector on els canvis es produeixen massa ràpid i a la vegada és un element per trencar la monotonia de la jornada laboral, fer relacions i sentir-se millor i més motivat.
L’empresa però moltes vegades veu aquestes ajudes cap al treballador com una amenaça ja que un treballador més preparat demanarà un augment de sou o li serà més fàcil canviar de feina gràcies a la capacitació extra que se li ha donat.

Això no deixa de ser una visió molt parcial de la veritat, ja que tot i ser unes pors ben fundades, l’amenaça no recau en la formació sinó en aquells que no saben utilitzar la capacitació extra dels seus treballadors, aquells que no veuen una relació WIN-WIN entre empresa i treballador.
Per una banda és evident que amb treballadors mes preparats una empresa pot afrontar projectes mes importants o avançats, que influiran positivament en la motivació dels primers. A mes, sovint la formació es un dels incentius mes ben valorats, fins i tot per sobre d’un augment de sou.
Per altra banda l’empresa s’estalvia totes les despeses RRHH de cercar externament la persona que es necessita pels nous projectes a desenvolupar ja que aquesta es troba ja dins de la societat, amb lo qual ja coneix l’empresa (i l’empresa el coneix a ell), ja esta integrat, pot començar a ser productiu…

Bé podríem enumerar molts més avantatges però de fet a vegades és com predicar al desert: encara recordo una reunió de caps de projecte a la meva anterior empresa on es parlava de com havíem de gestionar els nostres equips i un dels caps va deixar anar la frase de “i si algú us demana formació, li podeu ensenyar on és la porta, ja que aquí no us paguem per aprendre sinó per treballar”. Realment podien ser molt competents a nivell tècnic, però el tema de la motivació personal no és que el portessin molt bé. Resultat: en qüestió d’alguns mesos els hi estant marxant totes les persones clau i els que encara no ho han fet, s’ho estant pensant.

1. L’aigua no cal demanar-la embotellada : sempre et donen una garrafa d’aigua fresca .
2. No s’ha de tenir por de demanar el vi de la casa o el vi del Menu i de fet no cal demanar gasosa per a poder fer una barreja minimament acceptable.
3. Els plats normalment son més cars però son normalment més copiosos : És a dir, amb la formula plat + postres pot sortir molt tip i no pagant masses dinerons.
4. No està mal vist i de fet és força tipic , prendre un alcohol fortet abans de menjar. El prendre l’apéritif fà que no sigui estrany veure a la gent fotres un « lingotazo » a les 11’30 – 12 del matí.
5. Cal fer atenció al cafè ja que et pot desquadrar a l’últim moment tot el pressupost del sopar : Collons que car que és en comparació amb tots els altres ítems de la carta!!

Últimament es dibuixa una imatge molt curiosa pels carrers de paris: pel matí i pel vespre, els carrers es veuen plens de bicicletes, patins, patinets, corbates i sabates esportives, molta gent caminant… Això no es deu a una millora de la qualitat de vida (en contra de l’estres) sinó a la vaga de transports a la que estem sotmesos des de fa més d’una setmana.
La vaga respon a una llei del govern d’en Sarkozy que pretén passar l’edat per a les jubilacions dels 57 als 60 anys (a grosso modo), una llei que ja s’aplica en la majoria de persones però que restava aplicar a algunes professions, com es el cas del treballadors del sector ferroviari.
No vull entrar en si es una mesura justa o no, ja que tampoc conec a fons les crisis de pressupostos que tenen a França, però el que si que està clar és per què alguns poden agafar la jubilació als 57 i els altres (la gran majoria)  l’han d’agafar als 60? Bé, d’acord, hi ha feines que son molt dures i mereixen alguna avantatge però… la feina de conductor de tren és mes dura que la d’un paleta que si que s’ha de jubilar als 60?
A part, no es que s’estigui fent fora a la gent o dient que el temps addicional no el cobraran: s’esta dient que han de treballar fins els 60 anys, cobrant evidentment, per guanyar després tota la jubilació.
Si realment per qüestions de pressupostos, tothom ha de treballar fins els 60 i hi ha professions en el que el treballador no és prou valid en els seus últims anys de vida laboral, segur que es podria pactar algun tipus de reconversió (com un paleta que passa a ser “consultor” d’obra o alguna cosa així) fins que aquest es pogués jubilar.

Tanmateix jo penso que aquesta vaga és més una demostració de força dels sindicats davant del nou govern i aquí, els sindicats en tenen molta de força.

El problema és que una vaga de transports és ja de per si molt molesta i si li afegeixes el fet que Paris no és una ciutat petita, que per anar a qualsevol lloc necessites del transport public i que cada dia entren i surten de la ciutat milions de persones, fa que la gent en comenci a estar una mica tipa d’aguantar durant més d’una setmana (i el que ens queda) les llargues cues a les entrades (mes de 250km de retencions), el llevar-se a les 5 del mati per arribar a l’hora a la feina, d’invertir mes d’un hora en un trajecte curt en metro, d’haver-te de buscar la vida o recuperar les hores en el cas de que arribis tard o simplement no puguis arribar a la feina, o en el meu cas, d’haver de caminar cada dia una horeta per arribar a les oficines de la pròxima banlieu.

I el que es pitjor, amb la grève, ha vingut el fred i la pluja: sense comentaris.

J’ai fini dernièrement le livre “99 francs” de Fréderic Beigbeder et je peux déjà dire que le contenu est un peu comme je m’y attendais mais la forme m’a beaucoup surpris.

“99 francs” est l’histoire (un peu autobiographique) d’un publicitaire très bien payé, qui un jour se rend compte que le monde qu’il crée est horrible et il décide de changer sa vie mais comme qu’il ne veux pas démissionner, il commence à écrire un livre pour se faire licencier.

Le livre est composé de 6 grands chapitres: je, tu,il, nous, vous, ils, et chaque chapitre est écrit en correspondance avec la personne.
“99 francs” est un livre franchement dur mais il n’y a pas d’idées très révolutionnaires: l’innovation est précisément que cette fois c’est un publicitaire, qui touche 13k euros nets par mois, qui réalise la critique.

C’est un livre que je recommande de lire et je recommande de lire la biographie de l’auteur aussi.

D’ailleurs, c’est mon première livre “sérieux” que j’ai lu en français (et en 4 jours), parce que je crois que “Le Petit Nicolas” c’est pas un livre très difficile, non?

Actualisation: correction orthographique.

Amb aquest article inauguro nova secció de comparacions entre la ciutat dels meus amors i la meva ciutat d’acollida. En aquest cas parlo de petits detalls en comú d’algunes nits de festa a les dues ciutats.

1. Per sortir de festa cal saber on vas : es a dir, sortir no es sinonim de trobar festa .
2. A causa de l’anterior punt, sortir de festa pot ser igual a caminar i caminar tota la nit.
3. En les nit com aquestes, es segur que tot lloc que trobis obert estara a punt de tancar i hauras de fer una copa amb presses. Cas especial és el del bar on vas a fer “la primera”, que estara obert el temps just per que tanquin el metro i provoqui el punt 2 esmentat.
4. Quant comencis a trobar llocs oberts el que buscaras serà un lloc per menjar i evidentment no el trobaras.
5. Els millors llocs els trobaras des del taxi cami de casa, inclòs els restaurants de “Kebabs” que buscaves a l’anterior punt.

Dedicat al Carles : “Tanmateix ens ho vam passar bé, no ?”

Avui divendres, quant acabi de treballar, hauré passat la meva setmana de treball real a Paris. De fet vaig començar el dia 15 d’Octubre però com que no tenia missió assignada diguem que feia poca cosa pels diners que guanyava.

Dilluns passat vaig començar el projecte a casa el client i la sensació que em queda després d’una setmaneta és de molt bon gust. El projecte el trobo molt moltivant la veritat (per qüestions de confidencialitat, no puc comentar res sobre ell i menys en el blog). Diguem que justifica el que una persona amb estudis d’enginyeria informàtica l’estigui fent.
Després, veure com funciona una empresa aquí a Paris em dona una visió molt pessimista de la situació a Barcelona, tot i que al igual que allà, aquí l’esport nacional es queixar-se de la pròpia empresa.
Escriuré un post explicant més detalladament aquest punt, però veient com estant muntades les coses aquí me’n adono que ens falta molt per aprendre (sort que no he anat a viure a Alemanya perque segur que llavors em tiro al Riu!). Potser tot plegat son primeres impresions i encara és molt aviat per opinar i que al final m’acabo decebent… però bé, això ja es veurà.

Per acabar el microresum, la cosa que m’omple més és estar batallant el dia a dia, sobretot a nivell profesional, en una ciutat que no és la meva, amb una llengua que encara no domino massa i amb uns resultats “pas mal”: certament em sento content de com estant anant les coses.

Sovint ens queixem de com funcionen les coses a Espanya (cas apart de com funcionen ultimament a Catalunya…) però la veritat és que no estem tant lluny de com funcionen al país veí.

Per fi tenim internet a casa. De fet, en tenim des d’ahir. Bé.. per ser més precissos en tenim des del dia 24 però diguem que ningú ens va avisar que ja l’havien conectat i que ho havien fet amb uns altres paràmetres dels que ens havien donat inicialment. Segons sembla ens han enviat una carta d’aquelles que mai arriben. Tanmateix, millor parlar del dia 24 perque és des d’aquest dia que pagarem, per tenir internet i telefon a casa. De fet, paguem per tenir Internet, telefon i televisió però aquesta última no arribarà fins d’aqui 6 setmanes mínim ja que… bé no està clar el perque però el fet es que encara no tenim el decodificador i l’ordinador que respon al numero de telefon que ens han donat no te la opció donar explicacions senzilles.

De fet no se per que ens queixem perque de fet fins d’aqui uns dies no podrem disfrutar de tots aquests serveis ni de tots els altres de la casa, ja que no tenim electricitat. El perque? Senzill, el propietari de l’apartament no ha recordat a temps que havia de renovar el contracte amb EdF i ens han tallat l’electricitat. Evidentment no és culpa d’ell sino de la companyia. Diu que cap problema.. que ell ho soluciona i que com a molt tard dijous ens tornen l’electricitat (tot i que la companyia diu que te l’ordre de reestablir-la dissabte matí).

Tanmateix per continuar fent creixer la idea de que “Spain is different”, ara mateix puc escriure aquest post gràcies al “allargo” conectat al passadis de l’immoble, que pirateja l’electricitat per a alimentar l’internet, la tele, el dvd, el carregador del movil i la nevera; Total, l’únic preu a pagar és aguantar els comentaris dels veins quant passen pel davant i veuen tot el “tinglado” muntat.

Ultimament no he donat masses noticies a través del blog però bé, pels encara el seguiu i no us hagueu enterat, ja no visc a Barcelona
Per un periode de temps relativament curt, la meva ciutat serà Paris. En concret, el 15eme arrondissement. Gairebé a Porte de Sèvres (una de les sortides de Paris) però només a 15-20 minutets de la Torre Eiffel a peu.

Ens ha costat molt trobar apartament ja que no és que hi hagi poc mercat.. de fet hi ha moltíssim apartaments de lloguer. El problema és que hi ha moltissimes més persones que els volen llogar!!! I de fet no ets tu que tries el pis sino que és el pis que et tria a tu. Una mica com si fos el mercat laboral.

Quant tingui una miqueta de temps explicaré totes les experiencies i anecdotes que he anat recollint aquests dos mesos d’inestabilitat, des de que vam començar les mudances fins el moment de trobar apartament i aconseguir-lo moblar tot.