Últimament es dibuixa una imatge molt curiosa pels carrers de paris: pel matí i pel vespre, els carrers es veuen plens de bicicletes, patins, patinets, corbates i sabates esportives, molta gent caminant… Això no es deu a una millora de la qualitat de vida (en contra de l’estres) sinó a la vaga de transports a la que estem sotmesos des de fa més d’una setmana.
La vaga respon a una llei del govern d’en Sarkozy que pretén passar l’edat per a les jubilacions dels 57 als 60 anys (a grosso modo), una llei que ja s’aplica en la majoria de persones però que restava aplicar a algunes professions, com es el cas del treballadors del sector ferroviari.
No vull entrar en si es una mesura justa o no, ja que tampoc conec a fons les crisis de pressupostos que tenen a França, però el que si que està clar és per què alguns poden agafar la jubilació als 57 i els altres (la gran majoria)  l’han d’agafar als 60? Bé, d’acord, hi ha feines que son molt dures i mereixen alguna avantatge però… la feina de conductor de tren és mes dura que la d’un paleta que si que s’ha de jubilar als 60?
A part, no es que s’estigui fent fora a la gent o dient que el temps addicional no el cobraran: s’esta dient que han de treballar fins els 60 anys, cobrant evidentment, per guanyar després tota la jubilació.
Si realment per qüestions de pressupostos, tothom ha de treballar fins els 60 i hi ha professions en el que el treballador no és prou valid en els seus últims anys de vida laboral, segur que es podria pactar algun tipus de reconversió (com un paleta que passa a ser “consultor” d’obra o alguna cosa així) fins que aquest es pogués jubilar.

Tanmateix jo penso que aquesta vaga és més una demostració de força dels sindicats davant del nou govern i aquí, els sindicats en tenen molta de força.

El problema és que una vaga de transports és ja de per si molt molesta i si li afegeixes el fet que Paris no és una ciutat petita, que per anar a qualsevol lloc necessites del transport public i que cada dia entren i surten de la ciutat milions de persones, fa que la gent en comenci a estar una mica tipa d’aguantar durant més d’una setmana (i el que ens queda) les llargues cues a les entrades (mes de 250km de retencions), el llevar-se a les 5 del mati per arribar a l’hora a la feina, d’invertir mes d’un hora en un trajecte curt en metro, d’haver-te de buscar la vida o recuperar les hores en el cas de que arribis tard o simplement no puguis arribar a la feina, o en el meu cas, d’haver de caminar cada dia una horeta per arribar a les oficines de la pròxima banlieu.

I el que es pitjor, amb la grève, ha vingut el fred i la pluja: sense comentaris.

J’ai fini dernièrement le livre “99 francs” de Fréderic Beigbeder et je peux déjà dire que le contenu est un peu comme je m’y attendais mais la forme m’a beaucoup surpris.

“99 francs” est l’histoire (un peu autobiographique) d’un publicitaire très bien payé, qui un jour se rend compte que le monde qu’il crée est horrible et il décide de changer sa vie mais comme qu’il ne veux pas démissionner, il commence à écrire un livre pour se faire licencier.

Le livre est composé de 6 grands chapitres: je, tu,il, nous, vous, ils, et chaque chapitre est écrit en correspondance avec la personne.
“99 francs” est un livre franchement dur mais il n’y a pas d’idées très révolutionnaires: l’innovation est précisément que cette fois c’est un publicitaire, qui touche 13k euros nets par mois, qui réalise la critique.

C’est un livre que je recommande de lire et je recommande de lire la biographie de l’auteur aussi.

D’ailleurs, c’est mon première livre “sérieux” que j’ai lu en français (et en 4 jours), parce que je crois que “Le Petit Nicolas” c’est pas un livre très difficile, non?

Actualisation: correction orthographique.