Ayer leí en un post de Denken Uber que existen dudas sobre la validez de la “teoría” de la Larga Cola o Long Tail y a partir de un comentario que deje en ese blog he hecho esta entrada para extenderme un poco mas.
Por lo que se ve, despues de meses de criticas en diversos medios, The Times ha publicado un articulo donde se pone en duda que Long Tail sea una teoría aplicable a toda la distribución digital, diciendo que este ultimo año, 10 millones de canciones de las 13 millones disponibles, no han encontrado ni un solo comprador.
Aceptando que se ha hecho un hype del contenido del dichoso libro y que hace falta tiempo para madurar y formalizar lo que se dice en el, no creo que se vaya tan desencaminado. De hecho la representación de las demandas en larga cola no es nada nuevo sino una reformulación de aquello de que en un mundo tan grande es posible encontrar un club de la afición mas rara que tengas y que tenga varios socios.
Lo que dice la teoría ( u observación, como quieran llamarla) es que mediante un buen motor de búsquedas y sobretodo con un buen motor de recomendaciones, se puede crear la necesidad de comprar en la Larga Cola. Que quiero decir con eso? Que aunque nadie se haya descargado esos 10M de canciones que habla el articulo, no podemos decir si es por culpa de la falta de mercado o del desconocimiento de su existencia. En el caso de los blogs y su audiencia (otro ejemplo de longtail): Si yo abro un blog como mínimo va a leerme mi madre y puede que algunos amigos (aquí ya estoy operando en la larga cola), pero evidentemente si no comunico a nadie que tengo este blog, este no lo va a leer nadie.
Los sistemas de recomendaciones tienen que mejorar mas y popularizarse para permitir acceder a productos escondidos de la larga cola. El problema que yo le veo a los sistemas de recomendación es mas ético que técnico, ya que necesitan recopilar toda la información de nosotros que sea posible, mas información incluso que la que estamos dispuestos a dar explicitamente.
Evidentemente, esto es un gran peligro para nuestra intimidad.
És curiós que es parli de series de tele per anomenar a “Lost”, “Prison Break” i demés, quan poca gent l’acaba veient via la cadena de televisió tradicional. Aquestes series estrenades en primícia als Estats Units son les reines dels serveis de descarrega P2P ja que els seus fans no volen esperar l’exagerat delay entre l’emissió a USA i l’emissió als altres països. Fins i tot els subtítols han de ser fets per voluntaris perquè les productores no volen veure que potser el bon model de negoci no es vendre la serie a una cadena de televisió.
Quan s’adonaran que el model de televisió existent no és el futur. Que no n’hi ha prou en tenir mil cadenes diferents si la gran majoria del temps no hi ha ningú davant de l’aparell per veure els seus programes.
Si jo hagues de triar com vull consumir la tele, sense pensar-ho massa diria que m’agradaria consumir programes sota demanda. És a dir, poder seleccionar el programa que vull veure en el moment que em ve de gust fer-ho. Una mica és el que faig avui en dia amb les series: comprar el cofret de la temporada i consumir els capítols al meu ritme.
Per cert, no dec ser massa raro en els gustos quan els grans distribuidors s’estant adonant que tot i haver una certa crisi en la venta de novetats en DVD (preus més o menys cars) , la venta de series va vent en popa: tot i pagar més diners pel pack, la relació entre preu per capitol i temps disfrutat és molt més avantatjosa que en una pel.licula de 20-25€.
Ja fa més d’un any que em vaig obrir un compte a Facebook. Ho vag fer després de xerrar amb uns quant companys de feina d’aquí París, que hem van dir que era una eina que anava de conya per “retrobar” antigues amistats i recuperar el contacte amb vells companys d’escola.
Em vaig crear un compte i despres de passar el shock de trobar una interficie un pel estranya i caotica (si, jo soc de la generació on tota la informació estava ben classificada) va venir la desil·lusió de trobar a molt poquetes persones.
El que tenen de curios aquestes xarxes socials és el seu caracter viric. Això ho dic perquè fa cosa d’uns mesos vaig retrobar la primera persona d’aquella epoca i poquet a poquet, però accelerant-se han anat apareixen els altres. Pel que es veu el facebook ha arribat a Barcelona!
Doncs bé, per seguir la tradició de fer frases lapidaries quant acaba l’any, penso que aquest any ha estat l’any del Facebook, almenys a Espanya. Només cal veure la de sopar de retrobament que s’estant fent aquests darrers mesos de nadal! Tothom te un sopar amb antics alumnes de l’escola, antics companys de classe… Tots destacant la d’anys que feia que no es veien! Doncs si, aquesta xarxa social ha aconseguit el que moltes altres webs no han aconseguit.
Com a nota negativa i ja en parlaré un altre dia és la d’informació personal que arribem a donar a Internet. Molta atenció! Penseu que tot el que escriviu arriba a la gent. Penseu que si comenteu fotos d’un amic vostre, els vostres amics podran veure la galeria de fotos de l’altre i els seus comentaris, encara que no el tnguin com amic, penseu que hi ha molst canals de fuga d’informació.. per tant, tingueu molt de compte amb el que publiqueu. Si, l’altre dia vaig rebre un mail per demanar-me de no escampar una informació que s’havia filtrat via Facebook: El molt pasarell es pensava que el comentari nomes el llegiria la persona a que anava destinat? Aix!
Pel que es veu la crisi és una cosa que toca a tothom. Podríem discutir si toca per igual a tothom, però vaja, això ja seria un altre tema. La qüestió és que un dels sectors que han vist agreujada la seva situació, son els del mitjans de comunicació en paper, és a dir, els diaris. Sembla ser que estan demanant descaradament ajudes al govern per pal·liar les seves dificultats econòmiques.
Llegir la premsa a paper te un no se que de romàntic. A mi m’agrada. Ara bé, si penso a les últimes vegades que he tingut algun exemplar a les mans ha estat algun diumenge de sol, que aprofito per comprar Le Monde camí de la Boulangerie (No hi ha res com l’olor de tinta barrejada amb la del cafè i els croissants :-P) o bé, l’aprovisionament de diaris oferts quan volo en alguna companyia high-cost. El dia a dia, el passo nodrint-me d’informació obtinguda a Internet, ja sigui via els mateixos diaris o via blogs i similars.
La qüestió és: i si la crisi de la premsa escrita no es a causa de la crisi econòmica si no que el seu mitjà ja ha quedat obsolet? Quantes altres tecnologies han mort pel camí sense fer tant de soroll a causa de que han estat sobrepassades per altres? Si la gent no compra la premsa escrita, no serà per què avui en dia hi ha altres maneres d’accedir a l’informació?
Hi ha tres formes de crear riquesa empresarial de manera sostenible:
Captar i fidelitzar clients, incrementant així la quota de mercat en una activitat determinada.
Incrementar la productivitat, optimitzant processos…
Desenvolupant productes i serveis nous.
En aquest tres punts la innovació tecnologica hi juga un paper importantíssim i especialment en el 3.
Les empreses de consultoria, com la que jo treballo, aporten el coneixement tecnologic facilitant la innovació i col.laboren principalment en aquest tercer punt.
Malauradament, en temps de crisi les empreses es centren en els dos primers, deixant l’I+D a segon terme.
Tot això per dir que la crisi, senyors, també arriba al nostre sector.
