“Quand un fonctionnaire dépense à son profit cent sous de plus, cela implique qu’un contribuable dépense à son profit cent sous de moins. Mais la dépense du fonctionnaire se voit, parce qu’elle se fait; tandis que celle du contribuable ne se voit pas, parce que, hélas! on l’empêche de se faire. (…) Mais, quand Jacques Bonhomme livre cent sous à un fonctionnaire pour n’en recevoir aucun service ou même pour en recevoir des vexations, c’est comme s’il les livrait à un voleur.”
- Ce qu’on voit et ce qu’on ne voit pas
Frédéric Bastiat
“El tren de las pistas (clue train) se detuvo allí cuatro veces al día durante diez años y ellos nunca aceptaron una entrega.”
Veterano de una firma que caía en picado de la lista de 500 de la revista Fortune
El Manifiesto Cluetrain es un listado de 95 conclusiones ordenadas y presentadas como un manifiesto, o un llamado a la acción, para todas las empresas que operan en lo que se sugiere un mercado con nuevas conexiones. Las ideas expresadas dentro del manifiesto buscan examinar el impacto de Internet tanto en los mercados (consumidores) como en las organizaciones. Además, ambos, consumidores y organizaciones, son capaces de utilizar Internet y otras redes para establecer un nivel de comunicación que anteriormente no existía entre estos dos grupos. El manifiesto sugiere los cambios necesarios para que las organizaciones respondan a un nuevo ambiente de mercado.
1. Los mercados son conversaciones
2. Los mercados consisten en seres humanos, no en sectores demográficos.
…
93. Estamos tanto dentro de las empresas como fuera de ellas. Los límites que separan nuestras conversaciones semejan el muro de Berlín hoy, pero son sólo un estorbo. Sabemos que caerán. Trabajaremos en ambos lados para hacerlos caer.
94. Para las corporaciones tradicionales, las conversaciones interconectadas parecen un mar de confusión. Pero nos estamos organizando más rápido que ellas. Tenemos mejores herramientas, más ideas nuevas y ninguna regla que nos detenga.
95. Estamos despertando y conectándonos. Estamos observando. Pero no estamos esperando.
Em vaig quedar amb les ganes de veure en directe el debat d’economia que va enfontar en Solbes (PSOE) contra en Pizarro (PP), però avui en dia la llunyania no és problema i poques hores després, ja estava el debat penjat al youtube.
Us incloc els 7 videos que composen tota l’emisió. Us recomano el seu visionat si algú no l’ha vist encara, ja que tot i no ser una font de noves idees (de fet les propostes dels dos em sembla que no estant tant allunyades) és divertit veure la baixada de fums del Pizarro i les cares que feia davant de les respostes del Solbes.
Com a punt negatiu del debat destacaria que és un pas més cap al bipartidisme USA: perquè no fer participar els altres grups, com a mínim els parlamentaris?
Je ne comprends pas pourquoi les célébrations pour la connexion AVE (Train de Grande Vitesse) de Barcelone avec Madrid quand la chose réellement important est la connexion avec la France et son réseau TGV.
Aujourd’hui existe d’alternatives Barcelone - Madrid pour tous les budgets, mais le lien avec la France et surtout avec des grandes villes du sud (Montpellier, Toulouse…) peut être un très bonne affaire économique pour la Catalogne et en conséquence pour l’Espagne.
La prévision pour arriver à la France : 2012, 20 ans après de la finalisation de la ligne Madrid - Séville.
Una cosa que m’ha sorprès de Paris és veure la quantitat de fires i congressos que s’organitzen, a diferència de Barcelona, ciutat que jo sempre havia cregut amb una forta oferta d’esdeveniments. Per raons obvies no puc comparar amb Madrid però crec que fins i tot comparant les dues capitals, surt guanyant la capital de l’hexagon.
L’altre punt interessant és que es pot trobar exposicions i salons per a gairebé qualsevol tema : des dels salons classics com el de l’automobil, la moda… a salons per a emprenedors o congresos d’e-learning (com el que han fet aquesta setmana, que ha permès retrobar-me després de 7 anys amb el Marc Sanmarti, assesor en temes d’experiència d’usuari per a l’UOC).
Fa poc sortia un article a una prestigiosa revista americana que parlava d’un suposat declivi de la cultura francesa del qual en podem estar més o menys d’acord si comparem la producció cultural del pais actualment amb la que ha estat històricament, sobretot pel que fa a la exportabilitat. Si mirem la produccio musical, per exemple, veurem que el que es fa aquí avui en dia és poc conegut fora del pais, tret esclar de les obligades excepcions com Daft Punk o algun més.
Puc confirmar el que opinava fa poc un amic meu que porta dos anys vivint a Paris i que deia que abans de venir, li feia molta il.lusió d’anar a viure en una d’aquelles ciutats on “passen les coses”, és a dir amb una efervescencia cultural important i que després de coneixer Paris potser s’havia equivocat i hauria d’haver anat a Londres o Berlin, on actualment si que es creen coses noves.
Jo estaria d’acord en que potser Paris no és una ciutat on s’estigui creant coses realment fresques però això no vol dir que no sigui una ciutat amb moviment i per exemple a nivell econòmic la veritat és que Paris continua essent un pès específic dins de l’Europa: nomes cal veure la quantitat de gent que ve aquí a fer negòcis.
En aquest plà si que podem dir que Paris és una ciutat on “passen les coses”.
J’ai fini dernièrement le livre “99 francs” de Fréderic Beigbeder et je peux déjà dire que le contenu est un peu comme je m’y attendais mais la forme m’a beaucoup surpris.
“99 francs” est l’histoire (un peu autobiographique) d’un publicitaire très bien payé, qui un jour se rend compte que le monde qu’il crée est horrible et il décide de changer sa vie mais comme qu’il ne veux pas démissionner, il commence à écrire un livre pour se faire licencier.
Le livre est composé de 6 grands chapitres: je, tu,il, nous, vous, ils, et chaque chapitre est écrit en correspondance avec la personne.
“99 francs” est un livre franchement dur mais il n’y a pas d’idées très révolutionnaires: l’innovation est précisément que cette fois c’est un publicitaire, qui touche 13k euros nets par mois, qui réalise la critique.
C’est un livre que je recommande de lire et je recommande de lire la biographie de l’auteur aussi.
D’ailleurs, c’est mon première livre “sérieux” que j’ai lu en français (et en 4 jours), parce que je crois que “Le Petit Nicolas” c’est pas un livre très difficile, non?
El llbre que m’he estat llegint ultimament és “The Long Tail” d’en Chris Anderson (editor en cap de la revista Wired).
En aquest llbre es presenten els canvis que hi ha hagut en la economia, que ens han fet passar de la visió dels mercats de masses (Best sellers, tops-tens, 40 principals…) al triomf d’allò minoritari (mercat de nínxols).
Aqui no vull explicar més sobre aquest tema. Estic preparant un petit artícle / assaig sobre aquest tema que espero tenir temps de publicar per aquí.
L’altre punt interessant és que es pot trobar exposicions i salons per a gairebé qualsevol tema : des dels salons classics com el de l’automobil, la moda… a salons per a emprenedors o congresos d’e-learning (com el que han fet aquesta setmana, que ha permès retrobar-me després de 7 anys amb el Marc Sanmarti, assesor en temes d’experiència d’usuari per a l’UOC).
El llbre que m’he estat llegint ultimament és “The Long Tail” d’en Chris Anderson (editor en cap de la revista Wired).