Un dels “problemes” que m’he trobat aquí a Paris ha estat l’exces d’alternatives a l’hora de planificar una soirée o festa. Això no és exclusiu de Paris sino que segurament és compartit per qualsevol gran ciutat.
Evidentment hi ha moltíssims mitjans i webs on hi pots trobar diferents opcions proposades o aconsellades per un equip redactor, però tot i així sempre és dificil perque sobre gustos no hi ha res escrit (o això diuen :-p).
L’altre alternativa és només a l’abast de pocs privilegiats: tenir aquell amic que no saps com s’ho fa però que sempre esta al cas de les millors festes de la ciutat i els locals més branchés. Saps que sortir amb ell és un exit gairebé assegurat.
Doncs bé, tota aquesta introducció, a sant de que ve? Ben senzill, m’agradaria tenir un eina (una web per ser més exacte) que en funció dels mes gustos, del meu historial de festes i de la mateixa informació dels meus amics (aixi com d’altres persones a les que puc inferir una certa afinitat), em recomanés que fer i on anar en un dia concret.
Seria una utilització del sistema de recomanació d’Amazon aplicat a la recomanació de festes!
Tal com jo imagino el producte, hauria de ser molt senzill: followings i followers com el twitter, votacions d’activitats futures i passades, pestanya de recomanacions, molta interacció amb el ratolí i poca amb el teclat… Bé, tinc alguns esquemes fets en una tovalló de paper (tal com ha de ser si es vol aixecar alguns mil.lionets en una primera ronda :-p).
Evidentment aquest projecte guarda una similitud amb tots els projectes d’exit i és que el model de negoci és molt dubtos, però segur que en trobariem algun :-p El que jo trobo força interessant és el fet de treballar amb un motor de recomanacions i una bona base d’informació.
Algú sap si existeix alguna cosa similar al mercat? Via Facebook o algo així? Si no.. us sembla interessant? Montem un grup i en parlem? ;-p
Llegit al blog del IIAP, evidentment es refereix a una gestió de projectes tradicional (no agil). Ho he trobat força interessant, sobretot perque ja és més del que fan moltes empreses amb les que he treballat
Els pasos per la planificació serien:
1. Desenvolupar el WBS (Work Breakdown Structure - segons el PMI, una descomposició jeràrquica de tots els lliurables en lliurables més petits paquets de treball).
2. Preparar una llista de tasques en base als entregables paquets de treball del WBS.
3. Establir duracions i dependencias entre les tasques.
4. Asignar recursos a les tasques.
5. Determinar la ruta crítica del projecte. La ruta crítica seria aquella seqüència de tasques que determina si o si la durada del projecte. Un retras en una d’aquestes tasques es tradueix en un retras del projecte. Es important determinar aquesta ruta per saber a quines son les tasques on podem tenir un cert marge d’error i quines son aquelles a les que hem de dedicar mes esforços i control.
6. Anivellar els recursos: Cal asegurar que els recursos no estan sobreassignats dia a dia. Per això es pot utilitzar la següent tècnica:
Retrasar tasques no crítiques.
Assignar un recurs diferent a una tasca.
Canviar dependencies entre tasques.
Partir en dos una tasca.
Actualització: A les fases 1 i 2 he canviat el concepte d’entregrables pel de paquets de treball, ja que no tots els paquets de treball es converteixen en un entregable al client.
Una mica relacionat amb l’ultim post publicat i sobre el fet de buscar la idea perfecte per a començar a emprendre (no és el meu cas, pero bé…), he llegit una historia dins del llibre “La hora feliz es de 9 a 5” de l’Alex Kjerulf que m’ha semblat rellevant.
Un professor de ceramica anuncia el primer dia de classe que dividirà el grup en dos i els evaluara seguint criteris difererents. A uns els evaluaria segons el numero de peces que hagin fet i als altres segons la qualitat d’un sol exemplar d’aquestes.
Quan arriba el dia de l’avaluacio s’adona d’un fet curios: les peces de mes qualitat estan dins del grup dels que son avaluats a pes. Sembla ser, que mentres hi havia un grup preocupat per arribar a la maxima perfeccio de la seva obra d’art, l’altre estava fent obres com a xurros i aprenent dels seus errors, creant aixi peces cada vegada mes ben fetes.
Si sempre fas les coses d’una sola manera, com trobaras la manera de millorar-les? Cal provar noves coses i tot i que segur que hi haurà vegades que fracasarem, segur que d’aquests errors hi aprendrem.
Hi ha empreses que capitalitzen aquesta filosofia, deixant un % del temps dels seus treballadors perque investiguin i tirin endavant el seus projectes. De tots, n’hi ha que finalment acaben sent productes de l’empresa. Gracies aixo, avui en dia tenim un Gmail o els posts-its.
Com diu en Randy Nelson, de Pixar:
“Has de celebrar el fracas, perque aquest és només l’espai negatiu que envolta l’èxit”
I ja per acabar un altre anecdota trobada al llibre del que he fet referència:
En una companyia Informatica anomenada Menlo Innovations, tenen un cartell penjat a la seva oficina que diu “Equivoca’t més ràpid!”. Ells saben que fer alguna cosa realment bona i innovadora implica cometre errors. Aixi doncs, la clau esta en cometre’ls al principi de tot i aprendre d’ells més rapidament.
Com ja és habitual en aquest espai vaig a comentar un altre “doncs-no-era-tant-mala-idea”.
En un post anterior us vaig parlar d’una idea que feia temps que em rondava pel cap sobre un sistema de traducció humana de documents mes o menys utilitzant la filosofia del P2P.
Parlant amb un parell d’amigues traductores em van dir que la idea estava bé pero que no hi acabaven de veure futur ja que les eines per a traductors estaven tant evolucionades que el preu d’una traducció humana era ja molt competitiu.
Avui, llegeixo la noticia que el gran Google s’embarca en un projecte molt similar al que jo volia fer. :-/
Hi ha altres sistemes similars per internet, com un de la universitat de Saragossa (ara no tinc el link) o un que he trobat avui anomenat Cucumis, però evidentment cap te la força que hi ha darrera de Google.
Com acostumo a acabar aquest posts: potser hauria de parlar menys i actuar més :-p Afortunadament vaig generant idees força rapid: El dia que estigui a punt d’embarcar-me en alguna suposo que tindré un bon rebost farcit per engegar.
És un fet habitual, en aquest pais que en diuen Espanya, que per amagar els problemes reals existents, revitalitzar les crispacions i els odis entre els diferents pobles. Podriem enumerar un bon grapat de mitjans de comunicacio espanyols que se’n surten força bé en aquesta tasca: La Cope, Libertad Digital, La Razon, El Mundo… Ara bé, dins aquesta crispació orquestada, ens trobem també un tret, ja no sé si caracteristic o no, dels catalans de crear-nos oposició dins de casa. Aquesta vegada no parlo de partits amb candidats en poca roba o mitjans de dretes, sino de mal anomenats periodistes que escriuen o confeccionen un “panfleto” a internet anomenat e-noticies (que no penso enllaçar per no donar clics) i que han trobat que l’unica manera d’augmentar popularitat és de publicar noticies amb titulars retocats i redactats tendenciosos amb l’únic objectiu d’augmentar la crispació.
L’exemple d’avui:
Un dirigent d’ERC compara El País amb El Mundo
Dos mossos emmanillen una senyora de 71 anys
“Saber català no pot ser un requisit”
Estònia com a exemple
Un terç dels votants del PSOE, contra les llengües cooficials
Eto’o ha fet els mateixos gols que Henry i Bojan junts
Polèmica per un vídeo en català a Madrid
Es a dir, com a norma general la linia editorial es:
Noticies en contra ERC
Noticies de pixades fora de test de ERC
Noticies sobre la llei de politica lingüistica de Catalunya
Noticies absurdes sobre independentistes
Noticies absurdes en contra del Barça (L’exemple d’avui, no es el resultat del barça sino que el jugador que estan a punt de vendre hagi marcat els mateixos gols que dos dels que es queden)
Brutalitat policial dels mossos.
Noticies en contra de TV3 (crosta nacionalista…)
Reordenar les noticies en portada per fer veure que hi ha alguna novetat publicada quan per contra no s’ha escrit res de nou durant dies.
És increible com en nom de la pluralitat van sortint cada vegada més voltors d’aquesta mena i que a més, surten de dins de casa i disfressats de “cabreta”. Molt trist.
Almenys en aquest cas em tranquilitza que és un “mitjà” facilment ignorable.
Diumenge passat, aprofitant que aquest any estem a Paris, vam anar a veure l’arribada del Tour de France als Champs Elysées. Hem de confesar que no som massa seguidors d’aquest esport. En el meu cas segurament és pel trauma que tenia de petit, que cada estiu m’havia d’esperar a la finalització de l’etapa per apoder veure els dibuixos o la serie.
Tot i així, teniem ganes de veure tot el muntage per l’arribada del Tour a la capital. Aquí us deixo un petit document gràfic del que va ser aquest tast de ciclisme. Accepto que no és el millor video del món, però escolta: és l’unic video que vaig grabar amb el mòbil i a més, és la primera prova que faig amb el youtube :-p
Important veure l’esclat d’entusiasme de l’Emilie davant d’aquest gran aconteixement.
El passat 12 de juny va tenir lloc la 21a edicio del “Dîner Blanc” i aquesta vegada va ser sobre Les Champs-Elysées de Paris.
Que és el Dîner Blanc? Doncs és un macro picnic on els invitats, que han d’anar ben vestits tots de blanc, no saben on es fara ni practicament qui vindrà.
Amb una organitzacio piramidal, els responsables s’encarreguen de coordinar una taula i saben el que han de portar, a qui han d’invitar, que es el que han de fer… Llavors, les instruccions les van rebent mica en mica; deixant per l’ultim moment el lloc exacte de trobada. De fet el lloc exacte el reben via sms un cop que ja estant dins del metro o en autocar prop de la zona…
I perque tant de secretisme? Doncs perque no demanen permis a ningu per muntar aquest acte. En aquest darrer sopar, mes des 9000 persones van muntar les taules, cadires i es van instal.lar a la concurreguda avinguda de Champs-Elysées , en menys de 10 minuts, evidentment sota la mirada al.lucinada de gent que passava per allà.
Pel que vaig llegir, un cop muntat tot, la policia no els “pot” desallotjar. Bé, de la noticia és la part que més m’extranya. M’agradaria veure com si en comptes de ser 9000 persones de classe mitjana-alta els qui participen en el tinglado arriben a ser 9000 inmigrants o francesos d’origen africà de la Banlieu, si la policia hauria actuat amb la mateixa passivitat
Tot i aixi cal reconeixer el civisme dels participants, que al cap de tres horetes d’estar menjant els bons aliments i degustant el bon vi i champagne que havien portat, tots van recollir tranquilament i al cap de molts poquets minuts, no va quedar “cap” rastre de la festa que s’havia muntat.
Aquests sopars de blanc es porten organitzant des de fa 20 anys i tot va començar per un home que un dia va veure que si volia fer un sopar amb tota la gent que havia invitat, no el podia fer al jardi de casa seva, aixi que va decidir trasladar-lo al parisenc Bois de Boulogne. Des d’aquell dia, cada any a principis de juny, s’organitza un sopar d’aquest on “s’ocupa” alguna zona publica de Paris com ara l’Esplanade des Invalides o la place de l’Etoile.
La participacio al sopar és una mica elitista ja que has de ser invitat (tot i que altres han copiat el model i la fant mes oberta) pero no deixa de ser una activitat força simpatica a la que m’agradaria participar.
Ara perque estic aqui a Paris, pero… per quan un “Dîner Blanc” a Barcelona?
Un altre dia escriure sobre les “Metro Party” on la gent va en massa a fer la festa (amb musica en directe inclosa) dins els vagons de metro d’una linia i que dura el que dura el trajecte de punta a punta.
Si hi ha una cosa que de moment no m’acaba d’agradar de França és la complicacio de la seva burocracia. Es una país amb una gran qualitat de vida suportada per un gran benestar social però només a l’abast dels autèntics especialistes en perdre temps per aprofundir en el seu funcionament.
Un altre dia parlaré de la sanitat (només dir que encara no tinc la Carte Vitale) pero ara m’agradaria denunciar el mon de l’empresa.
L’empresa a França és una copia del seu sistema social: moltíssims avantatges pels treballadors, però la meitat no son comunicades i has de fer l’esforç per coneixer els funcionaments rebuscats per a poder-ne gaudir. Però tampoc cal veure això com un regal de l’empresa, sino que son avantatges que rebs perque has estat aportant X diners al mes de forma “obligada”.
És indignant quant l’unica manera que tenen per evitar que la gent s’aprofiti del sistema és fent-lo absolutament inabastable per aquells que no tenen temps a perdre trobant i desxifrant la informació necessaria amagada entre piles i piles de dades superflues.
Doncs be, aparentment tinc accés a uns xec regal per haver-me casat però per obtenir-lo he d’introduir unes dades en un site intern al que ningú m’ha donat accès. A la vegada, m’he enterat que puc guardar certes factures que serna pagades pel comité d’empresa per fomentar el meu esbarjo: quines factures, com i quant… això ja no sé com fer-ho.
També tinc una participació a les accions de l’empresa i aparentment aquesta m’ha obert un compte a un banc on em va ingressant aquests diners… el problema és que no se quin banc és ni sota quines condicions puc desbloquejar aquest compte…
I això son només exemples de coses que te’n vas enterant que tens dret i que has de fer l’esforç de trucar a Recursos Humans perque t’expliquin com es fà.
Doncs aprofitaré per preguntar sobre els cursos d’idiomes i els certificats de gestió de projectes que pel que he sentit formen part de l’oferta formativa de l’empresa.
Una de les preguntes classiques que venen al cap quant es té una idea de servei web, comunitat… és com dimonis treure’n diners d’ella. Constantment sentim a parlar de negocis ben tontos on aparentement els propietaris s’estant fent d’or pero que no es veu el model de negoci per enlloc. Per exemple, tenim el cas de Twitter. Son projectes que necessiten aconseguir una gran massa critica per arribar a ser rentables i fins i tot en aquest cas, no està molt clar que puguin recuperar les inversions milionaries que han rebut.
Mentres ens seguim trencant el cap per trobar la gallina dels ous d’or, jo del que estic convençut és que els grans negocis avui en dia estant en webs que donen valor a negocis ja existents en el mon real, com per exemple Amazon, que no deixa de ser una llibreria tradicional gestionada amb eines 2.0, o fins i tot l’exemple de Zappos, botiga de calçat online. Totes aquests negocis es recolcen en un model tradicional i en un producte fisic pel seu negoci, fugint del fum que moltes vegades s’intenta vendre en el mon web.
Tot aixo ho explico perque he llegit una noticia a “El Periodico” on anuncien que el negoci del lloguer de bosses de luxe per Internet ha arribat a Espanya (le superbe i look and stop). El concepte ja el coneixia de fa bastant temps, pero el vaig veure recentment il.lustrat a la pel.licula de Sex and the City (aqui podria posar excuses i dir que va ser la meva dona qui m’hi va portar… pero no, reconec que ja era fan de serie :-p).
La idea ha arribat a enganxar bastant a Europa i Estats Units, especialment entre un cert tipus de gent, evidentment, pero el que esta clar que és que més enllà podem veure un altre idea basada en un producte fisic que sense l’ajuda d’internet no tindria rao de ser perque no deixa de ser un mercat de la llarga cua i necessita estar a la disposicio de tothom perque surti rentable amb la gran minoria que acabarà essent-ne client.
Que és el Dîner Blanc? Doncs és un macro picnic on els invitats, que han d’anar ben vestits tots de blanc, no saben on es fara ni practicament qui vindrà.
