Jo no se que passa aquest any, però Paris s’ha tornat destinació de moda pels barcelonins.. almenys pels que conec (cabrons, podríeu haver vingut l’any passat, que feia millor temps i jo tenia més espai a casa!).
La qüestió és que molts em pregunten que és el que han d’anar a veure segons la meva opinió. La pregunta no es senzilla, perquè hi ha moltissimes coses a veure a Paris i tot depèn del temps disponible. Evidentment que si no has estat mai a Paris i tens poc temps, es imprescindible anar als llocs típics i turístics, mes que res per no haver de sentir-te el “ostres, has estat a Paris i no has pujat a la Tour Eiffel?” (Jo hi vaig pujar per primer i únic cop farà tres o quatre mesos.. després d’estar vivint a Paris més d’un any ). Com a coses tipiques tindriem la torre, Notre Dame, Montmartre, l’arc del triomf, l’Hotel de Ville, Bastille, l’Opera…
Doncs bé, m’agradaria iniciar una serie de posts de llocs on si es té el temps, s’haurien de visitar a Paris, perquè son ells els que conformen el Paris dels parisencs o el Paris més “charmant”.
Avui presentaré “Le Marche des Enfants Rouges”, un petit mercat amb una vintena de comerciants especialitzats tant en productes locals com en cuines més exòtiques. Deu el seu nom a un orfenat que ocupava l’emplaçament actual del mercat, cap allà el segle XVI. Es el mercat més antic de Paris i és bonic tant per visitar com per anar a menjar, ja que es poden trobar taules compartides servides per algunes parades de menjar on podràs gaudir de bons plats cuinats amb aliments frescos del mercat i a preus força populars.
Francament, un lloc encantador per a passar un diumenge al migdia, abans o despres de visitar el “modernillo” barri del Marais.
Com antic estudiant de la Facultat d’Informàtica de Barcelona he de reconèixer que aquesta mai s’ha caracteritzat per tenir un teixit associatiu molt desenvolupat. Tot i existir grups de gent amb ganes de fer coses, des de sindicats d’estudiants a clubs d’esports, passant pels jugadors d’escacs, fans del Manga i castellers, la proporció de gent participant de la vida universitària sempre ha estat molt decepcionant.
Les causes podrien estar entre la forta carrega lectiva i l’actitud pragmàtica de la majoria d’estudiants que pensava que millor no involucrar-se en cap distracció que pogués afeblir els resultats acadèmics o que no ajudes mitjançant l’obtenció de crèdits (ni que siguessin els tant depreciats de Lliure Elecció).
Hi ha moltes coses que ara des de la distancia trobo a faltar a al FIB, com son l’obligació de que un llicenciat/enginyer surti de la universitat amb un nivell d’angles parlat i escrit més que digne (anglès com a llengua vehicular en certes assignatures troncals?), fomentar molt més activament la mobilitat universitària en especial a l’estranger (potenciar molt més Europa com a espai comú), motivar i facilitar la participació de l’alumne en la vida associativa, vetlla per a trobar convenis de cooperació universitat - empresa de qualitat on s’asseguri un treball digne del que s’espera d’un futur enginyer i assegurar el seguiment per part de la universitat.
Podria enumerar més punts però avui en voldria parlar d’un en concret i es la falta d’un òrgan a nivell FIB, per motivar, seguir, controlar, facilitar la cultura emprenedora dins i des de la Facultat.
Se que hi ha professors que a títol individual motiven als estudiants a seguir la via de l’emprenedoria, ja sigui mitjançant xerrades, projectes o cursos d’Entrepreneurship amb partenariat amb ESADE com el que jo hi vaig participar (algú sap si d’iniciativa ha continuat?). També hi ha el Programa Innova que a nivell d’UPC intenta promoure la cultura emprenedora dins de la universitat però sincerament, no té la visibilitat que s’esperaria.. almenys des de dins (la majoria de projectes que participen al concurs son d’ex-estudiants?).
També se que hi ha gent que el tema de la creació d’empreses els motiva i nomes cal veure els projectes que estan sortint endavant amb ex alumnes de la facultat (Dexma, Eventuo, Layers, Abiquo, AteneaTech … ) o la gent que et comenta que vol emprendre però encara no ho ha fet perquè falta de seguretat o desorientació.
Tots son sortits de la facultat, però no pensen així gracies a la FIB sinó a pesar d’ella. Per a que serveix la Junior Empresa o les associacions d’antics estudiants o Cercle Fiber?
A la facultat li falta una associació que es preocupi de fomentar l’emprenedoria (dins d’assignatures, projectes fi de carrera, concursos, en activitats externes…), que orienti (quins passos s’han de fer, burocràcia, llei…) , que connecti a la gent motivada (professors, alumnes, externs), que formi (cursos, publicacions), que ajudi (ja sigui en cerca d’espai, de recursos, de beques, de consells)…
Avui en dia no hi ha cap organisme que agrupi aquells esperits solitaris amb ganes d’emprendre, ni cap activitat de networking entre els estudiants que ja ho estiguin fent, ni cap BD per a trobar estudiants, professors (be, a part de CTT), ni un lloc on trobar fàcilment projectes al que unir-se. Per què no hi ha una incubadora de startups dins de la facultat? Per què no donar alternatives a les feines mileuristes desmotivants que hi ha al mon laboral? Hi ha tantes coses a fer!
Moltes de les grans empreses tecnològiques que coneixem avui en dia (Google, Apple, Microsoft, Facebook…) han sortit de campus universitaris: no seria una bona manera de motivar la recerca si a part d’aquesta se li pogués donar una sortida al mercat no al ser comprada o pagada per una gran empresa sinó amb la creació d’una spinoff per explotar-la?
La universitat no ha d’estar al servei de l’empresa privada, però si que podria aprofitar el coneixement generat pels equips de recerca per a crear empresa, transferint tecnologia a la societat.
En aquests moments soc una mica lluny per a poder ajudar activament a la meva universitat (no se perquè però encara guardo un cert orgull pseudopatriotic pel fet d’haver estudiat a la FIB), però és un projecte al qual m’agradaria participar i/o tirar endavant. Crec que és una de les coses que ajudarien a la nostre professió.
Un altre estratègia seria el potenciar i pagar bé la recerca, evidentment, però això seria un altre post.
Continuació del mític video sobre les subprime. En aquest hi ha els subtitols i per això el comparteixo. Tanmateix a Youtube es poden trobar les dues parts precedents.
Les cartes via correu postal son una cosa que pensava que estava morta… només utilitzada pels romàntics. Però no, tot va ser arribar a Paris i descobrir que a França és un mitja imprescindible per subsistir, ja que per fer qualsevol tipus de gestió amb l’Estat, es fa necessari.
Per exemple, una cosa tant simple com anar al metge, representa pagar el servei directament i enviar una carta a la seguretat social per fer-te reemborsar per l’Estat la part coberta i enviar-ne un altre a la Mútua privada per poder cobrar el complement.
Evidentment, qualsevol gestió es fa carregosa i es llavors quan recordes el perquè es deia Burocràcia la tortuga de la Mafalda.
Amb aquest post continuaré amb la meva critica a Twitter des del punt de vista d’usuari bastant asidu al servei.
Ens els comentaris de l’anterior post, amb en Gerard vam destacar el poder de Twitter com a eina per fer Broadcasting a tots els teus contactes, facilitant l’intercanvi d’informació instantaneïtat i amb data de caducitat.
això es cert, però te un efecte secundari relativament greu i és el fet de que es guarda l’històric de tots aquells “status” que has anat deixant. La traça que es va deixant en tots els serveis socials és un tema que esta de moda: El conscienciar a la gent de que tot el que escrivim o deixem a Internet serà de fàcil accés per qualsevol i ens pot perjudicar en un futur, per exemple davant d’un responsable de RRHH i apel·lar a la responsabilitat a l’hora de deixar un missatge que no s’adequí a l’imatge que volem donar de nosaltres mateixos.
El cas d’un post en un blog té més o menys sentit el fet de guardar-lo en el temps, així com els comentaris en blogs, forums o altres comunitats, ja que a la fi estem creant coneixement entre tots i es bo que aquest coneixement sigui accessible per algú altre en un futur. Però en el cas del Twitter? Quin coneixement es crea al deixar els twitts “in eternum” penjats a la xarxa? Pels enllaços que hem publicat? no perquè aquest tampoc son de massa fàcil accés. Pels comentaris idiotes? Per les frases celebres que ningú podrà recuperar fàcilment? mm la veritat és que no li trobo massa sentit a guardar un llarg històric de tots els status que hem creat, al marge del data mining que pugui fer algú sobre els nostres hàbits, costums, horaris, gustos, tendències… Recordo que sempre es donaven consells, sobretot en època de vacances, de vigilar de no donar massa informació dels nostres horaris per por de que algú us vigili per entrar al pis, per un segrest express… ara no fa falta que hi hagi algú vigilant a la porta de casa, ja que només fa falta seguir el twitter d’algú per saber si aquest cap de setmana estarà a casa o se’n anirà de vacances.
Estic d’acord que el numero de missatges enviats “posa palote” com més gran sigui, a mode del Karma o reconeixement social d’altres comunitats, però això és a costa de deixar una informació nostre penjada a Internet i que de fet no col·labora en res a millorar la nostre imatge digital (o marca personal o com es vulgui dir).
Estic pensant que no estaria malament un sistema que t’ajudes a purgar aquells missatges antics que ja no interessen a ningú, ni que hagués de fer una exportació per salvar-los i comptabilitzar-los en algun altre lloc per cuidar l’ego del microblogger!
He estat mirant l’API de Twitter i no hauria de ser molt dificil de fer… tot sigui per guardar una miqueta, la nostre intimitat d’exhibicionista.
Amb aquest mail no intento sentar càtedra ni anar de Guru, nomes reflexionar en veu alta sobre algunes coses d’aquest fenomen anomenat Twitter.
Primer de tot dir que soc usuari de twitter i que en certs moments podria dir que en soc usuari assidu. Trobo divertit el Microblogging i molt més senzill que el blogging (és molt fàcil posar el que et passa pel cap sense haver d’elaborar-ho massa). Te algunes limitacions com la llargada del textos o la no possibilitat d’incloure fitxers, però ja hi ha expansions que t’ajuden a superar-les.
La cosa està en que corrent moltes veus que diuen que això del twitter es una revolució, que es l’eina definitiva per les empreses…
Per exemple podem trobar interessants articles que intenten aprofundir en l’us de twitter a les empreses, com a eina de comunicació interna i externa, com a eina de marketing, com a lloc on rebre feedback…
A veure, és cert que és bo per l’empresa estar “connectada” a twitter pero és cert en tant que és bo estar connectat i participar en qualsevol conversa que s’estigui creant, ja sigui a Internet com al mon real. Com ara Twitter es un lloc on es congreguen mils de persones, al igual que a facebook per exemple, doncs l’empresa té l’oportunitat de participar de tu a tu dins d’aquesta conversa. Aquest servei ha resultat ser molt util per publicitar esdeveniments, per a fer seguiments d’actes (debats, keynotes…), per enterar-te de successos en temps real (tancament adn.es, vaga El Periodico…) però tot això ha sigut útil no per l’eina en si sinó perquè la gent estava connectada allà en aquell mateix moment.
Ara bé, pensar que Twitter (o el microblogging) és la solució ideal per la comunicació interna, que gracies a la seva immediates, la facilitat d’escriptura, la proximitat amb els treballadors… fan d’aquest eina l’ideal per a tenir informats als treballadors o com a eina de treball, doncs home.. en tinc els meus dubtes.
Twitter és una eina bàsicament geek. Exhaustivament nomes l’utilitzem els early adopters i tot i que ara tothom en parla, si desapareixes d’un dia per l’altra no passaria res. Ara per ara s’utilitza perquè ja hi ha una gran massa de gent que l’utilitza però també perquè es cool i es el hype del moment.
Si que es veritat que és útil, però no es indispensable ni irreemplaçable i sobretot com he dit abans, té moltes limitacions. Perquè limitar el tamany de les entrades a 140 caràcters? Perque no 160 o 200? A veure, s’accepta la limitació i li dona un cert charme al producte però segur que els que et defensen l’avantatge del 140 caràcters son els mateixos que et criticaven el que els fan boys d’Apple utilitzessin un ratolí amb un sol botó.
Un “twitter empresarial” hauria de d’utilitzar tecnologies que ja existissin, possibilitat d’escriure notes curtes i ampliarles amb textos mes llargs (entradeta-resum i cos?), possibilitat d’afegir fàcilment imatges, arxius…, possibilitat de crear grups i donar diferents nivells de seguretat, visualització filtrada del timeline, connexió senzilla a diferents events (tipus, l’aplicació X s’ha penjat, aqui tens la traça)…
Pel moment, continuaré utilitzant twitter en mode geek, almenys fins que desapareixi, perquè no oblidem que twitter no ha guanyat ni 1$ des de la seva creació. Avui anunciaven que Jaiku, alternativa de la totpoderosa Google, tancava i estaria disponible per a la comunitat amb llicencia Apache.
Concours de création d’entreprise CapAngel du 15 janvier au 27 février 2009
Pourquoi ?
A l’occasion du lancement de sa plateforme de financement de projets, CapAngel organise un concours de création d’entreprise Ce concours vise à faire émerger et à soutenir les meilleurs projets de création d’entreprise en leur offrant une aide financière et un accompagnement adapté
Qui peut concourir ?
Les dirigeants d’entreprises en phase de démarrage quel que soit leur secteur d’activité
Tous les porteurs de projets quels que soient leur nationalité, leur statut ou leur situation professionnelle
NB : les porteurs de projet dont les entreprises sont déjà constituées seront privilégiés
Pour gagner quoi ?
Un premier prix de 20 000 € en capital pour l’entreprise désignée par le jury
Une large couverture presse offerte par nos partenaires
Tous les participants bénéficieront d’une réduction de - 30 % sur le service de levée de fonds CapAngel
Comment participer ?
Il suffit de créer un compte sur CapAngel et de le remplir de la manière la plus précise possible.
Doncs aquest servei existeix aquí a França i tot i estar en període de proves, apunta bones maneres.
No puc donar més informació perque no l’he provat però el que volia dir és que cada vegada sortiran més aplicacions com aquestes, que explotin la meta-informació extreta d’un aparell que avui en dia porta a sobre un alt percentatge de la població: sistemes de localització de persones (ja existeix), “cookies” per saber a quines botigues has estat i poder fer ofertes personalitzades, control d’epidèmies al saber quines persones han estat en contacte amb el focus d’infecció…
Volia comentar l’exit d’una iniciativa francesa molt web 2.0 a l’estil d’aquella anglesa on es donava la posibilitat als internautes de comprar un equip de futbol.
En aquest cas parlo de My Major Company, una web on pots invertir en la producció d’un artista, a escollir entre diverses opcions. En cas d’arribar a la xifra estimada per produir el disc, es repartiria fins un 30% dels beneficis entre els diferents inversors particulars (imagino que respectant els percentatges aportats per cadascun).
Ja se que la tendència és anar més cap als formats digitals que en la venta de cds, però no deixo de trobar simpàtica aquesta iniciativa, que de fet ja compta amb casos d’èxit: Un dels cantants estrella d’aquesta campanya de nadal ha estat produït per My Major Company.
A més, cal destacar l’alt component de Buzz a bon preu que es genera amb grups sortits d’aquesta manera… sobretot molt mes barato que el que pugui costar fer sortir “talents” via Operacion Triumfo i similars.
De fet, les grans majors franceses es comencen a inquietar una miqueta davant d’aquest nou participant.. ja veurem com evoluciona el tema.
I mentrestant… per quan una iniciativa similar pel mercat espanyol i castellanoparlant? mmm, em sembla que enviaré algun mail a algú que li pot interessar
Avui presentaré “Le Marche des Enfants Rouges”, un petit mercat amb una vintena de comerciants especialitzats tant en productes locals com en cuines més exòtiques. Deu el seu nom a un orfenat que ocupava l’emplaçament actual del mercat, cap allà el segle XVI. Es el mercat més antic de Paris i és bonic tant per visitar com per anar a menjar, ja que es poden trobar taules compartides servides per algunes parades de menjar on podràs gaudir de bons plats cuinats amb aliments frescos del mercat i a preus força populars.
