Amb aquest mail no intento sentar càtedra ni anar de Guru, nomes reflexionar en veu alta sobre algunes coses d’aquest fenomen anomenat Twitter.

Primer de tot dir que soc usuari de twitter i que en certs moments podria dir que en soc usuari assidu. Trobo divertit el Microblogging i molt més senzill que el blogging (és molt fàcil posar el que et passa pel cap sense haver d’elaborar-ho massa). Te algunes limitacions com la llargada del textos o la no possibilitat d’incloure fitxers, però ja hi ha expansions que t’ajuden a superar-les.

La cosa està en que corrent moltes veus que diuen que això del twitter es una revolució, que es l’eina definitiva per les empreses…
Per exemple podem trobar interessants articles que intenten aprofundir en l’us de twitter a les empreses, com a eina de comunicació interna i externa, com a eina de marketing, com a lloc on rebre feedback…

A veure, és cert que és bo per l’empresa estar “connectada” a twitter pero és cert en tant que és bo estar connectat i participar en qualsevol conversa que s’estigui creant, ja sigui a Internet com al mon real. Com ara Twitter es un lloc on es congreguen mils de persones, al igual que a facebook per exemple, doncs l’empresa té l’oportunitat de participar de tu a tu dins d’aquesta conversa. Aquest servei ha resultat ser molt util per publicitar esdeveniments, per a fer seguiments d’actes (debats, keynotes…), per enterar-te de successos en temps real (tancament adn.es, vaga El Periodico…) però tot això ha sigut útil no per l’eina en si sinó perquè la gent estava connectada allà en aquell mateix moment.

Ara bé, pensar que Twitter (o el microblogging) és la solució ideal per la comunicació interna, que gracies a la seva immediates, la facilitat d’escriptura, la proximitat amb els treballadors… fan d’aquest eina l’ideal per a tenir informats als treballadors o com a eina de treball, doncs home.. en tinc els meus dubtes.

Twitter és una eina bàsicament geek. Exhaustivament nomes l’utilitzem els early adopters i tot i que ara tothom en parla, si desapareixes d’un dia per l’altra no passaria res. Ara per ara s’utilitza perquè ja hi ha una gran massa de gent que l’utilitza però també perquè es cool i es el hype del moment.

Si que es veritat que és útil, però no es indispensable ni irreemplaçable i sobretot com he dit abans, té moltes limitacions. Perquè limitar el tamany de les entrades a 140 caràcters? Perque no 160 o 200? A veure, s’accepta la limitació i li dona un cert charme al producte però segur que els que et defensen l’avantatge del 140 caràcters son els mateixos que et criticaven el que els fan boys d’Apple utilitzessin un ratolí amb un sol botó.

Un “twitter empresarial” hauria de d’utilitzar tecnologies que ja existissin, possibilitat d’escriure notes curtes i ampliarles amb textos mes llargs (entradeta-resum i cos?), possibilitat d’afegir fàcilment imatges, arxius…, possibilitat de crear grups i donar diferents nivells de seguretat, visualització filtrada del timeline, connexió senzilla a diferents events (tipus, l’aplicació X s’ha penjat, aqui tens la traça)…

Pel moment, continuaré utilitzant twitter en mode geek, almenys fins que desapareixi, perquè no oblidem que twitter no ha guanyat ni 1$ des de la seva creació. Avui anunciaven que Jaiku, alternativa de la totpoderosa Google, tancava i estaria disponible per a la comunitat amb llicencia Apache.

Buscant informació a Barcelona Activa sobre el millor tipus de societat a l’hora de crear una start-up que exploti una “web 2.0″ (si algú te info al respecte.. m’interessa), he trobat el programa Posa’t en Marxa, on entre altres coses, permet crear una Societat Limitada Nova Empresa de manera telemàtica en nomes 48h (o això diuen), amb l’única condició d’haver assistit a una capsula formativa gratuita al respecte.

El cost de la constitució telemàtica d’una SLNE estaria entre 409,64€ i 1827,14€ (depenent entre altres coses del capital social).

Està previst en breu, habilitar la constitució d’una SL de la mateixa manera, amb un temps màaxim de 12 dies.

No se si això està realment funcionant o és simplement propaganda política, però si fos cert, crec que és un gran avanç i una bona empenta a la cultura emprenedora d’aquest pais que, tot s’ha de dir, sembla que ultimament comença a reflotar un altre cop.

“El tren de las pistas (clue train) se detuvo allí cuatro veces al día durante diez años y ellos nunca aceptaron una entrega.”

Veterano de una firma que caía en picado de la lista de 500 de la revista Fortune

El Manifiesto Cluetrain es un listado de 95 conclusiones ordenadas y presentadas como un manifiesto, o un llamado a la acción, para todas las empresas que operan en lo que se sugiere un mercado con nuevas conexiones. Las ideas expresadas dentro del manifiesto buscan examinar el impacto de Internet tanto en los mercados (consumidores) como en las organizaciones. Además, ambos, consumidores y organizaciones, son capaces de utilizar Internet y otras redes para establecer un nivel de comunicación que anteriormente no existía entre estos dos grupos. El manifiesto sugiere los cambios necesarios para que las organizaciones respondan a un nuevo ambiente de mercado.

1. Los mercados son conversaciones

2. Los mercados consisten en seres humanos, no en sectores demográficos.

…

93. Estamos tanto dentro de las empresas como fuera de ellas. Los límites que separan nuestras conversaciones semejan el muro de Berlín hoy, pero son sólo un estorbo. Sabemos que caerán. Trabajaremos en ambos lados para hacerlos caer.

94. Para las corporaciones tradicionales, las conversaciones interconectadas parecen un mar de confusión. Pero nos estamos organizando más rápido que ellas. Tenemos mejores herramientas, más ideas nuevas y ninguna regla que nos detenga.

95. Estamos despertando y conectándonos. Estamos observando. Pero no estamos esperando.

ver:
Wikipedia
Site en ingles
Site en castellano

Si hi ha una cosa que de moment no m’acaba d’agradar de França és la complicacio de la seva burocracia. Es una país amb una gran qualitat de vida suportada per un gran benestar social però només a l’abast dels autèntics especialistes en perdre temps per aprofundir en el seu funcionament.

Un altre dia parlaré de la sanitat (només dir que encara no tinc la Carte Vitale) pero ara m’agradaria denunciar el mon de l’empresa.

L’empresa a França és una copia del seu sistema social: moltíssims avantatges pels treballadors, però la meitat no son comunicades i has de fer l’esforç per coneixer els funcionaments rebuscats per a poder-ne gaudir. Però tampoc cal veure això com un regal de l’empresa, sino que son avantatges que rebs perque has estat aportant X diners al mes de forma “obligada”.

És indignant quant l’unica manera que tenen per evitar que la gent s’aprofiti del sistema és fent-lo absolutament inabastable per aquells que no tenen temps a perdre trobant i desxifrant la informació necessaria amagada entre piles i piles de dades superflues.

Doncs be, aparentment tinc accés a uns xec regal per haver-me casat però per obtenir-lo he d’introduir unes dades en un site intern al que ningú m’ha donat accès. A la vegada, m’he enterat que puc guardar certes factures que serna pagades pel comité d’empresa per fomentar el meu esbarjo: quines factures, com i quant… això ja no sé com fer-ho.

També tinc una participació a les accions de l’empresa i aparentment aquesta m’ha obert un compte a un banc on em va ingressant aquests diners… el problema és que no se quin banc és ni sota quines condicions puc desbloquejar aquest compte…

I això son només exemples de coses que te’n vas enterant que tens dret i que has de fer l’esforç de trucar a Recursos Humans perque t’expliquin com es fà.

Doncs aprofitaré per preguntar sobre els cursos d’idiomes i els certificats de gestió de projectes que pel que he sentit formen part de l’oferta formativa de l’empresa.

Una de les preguntes classiques que venen al cap quant es té una idea de servei web, comunitat… és com dimonis treure’n diners d’ella. Constantment sentim a parlar de negocis ben tontos on aparentement els propietaris s’estant fent d’or pero que no es veu el model de negoci per enlloc. Per exemple, tenim el cas de Twitter. Son projectes que necessiten aconseguir una gran massa critica per arribar a ser rentables i fins i tot en aquest cas, no està molt clar que puguin recuperar les inversions milionaries que han rebut.

Mentres ens seguim trencant el cap per trobar la gallina dels ous d’or, jo del que estic convençut és que els grans negocis avui en dia estant en webs que donen valor a negocis ja existents en el mon real, com per exemple Amazon, que no deixa de ser una llibreria tradicional gestionada amb eines 2.0, o fins i tot l’exemple de Zappos, botiga de calçat online. Totes aquests negocis es recolcen en un model tradicional i en un producte fisic pel seu negoci, fugint del fum que moltes vegades s’intenta vendre en el mon web.

Tot aixo ho explico perque he llegit una noticia a “El Periodico” on anuncien que el negoci del lloguer de bosses de luxe per Internet ha arribat a Espanya (le superbe i look and stop). El concepte ja el coneixia de fa bastant temps, pero el vaig veure recentment il.lustrat a la pel.licula de Sex and the City (aqui podria posar excuses i dir que va ser la meva dona qui m’hi va portar… pero no, reconec que ja era fan de serie :-p).

La idea ha arribat a enganxar bastant a Europa i Estats Units, especialment entre un cert tipus de gent, evidentment, pero el que esta clar que és que més enllà podem veure un altre idea basada en un producte fisic que sense l’ajuda d’internet no tindria rao de ser perque no deixa de ser un mercat de la llarga cua i necessita estar a la disposicio de tothom perque surti rentable amb la gran minoria que acabarà essent-ne client.

Via El Blog Salmon

Ahir vaig publicar al twitter així com en altres canals, que busco socis / col.laboradors per a crear una empresa “start-up” ( en principi basada en Internet, ja que penso que ara per ara és l’opcio més senzilla).

Molts m’han demanat una mica més d’informació sobre el que busco o el que pretenc.

Principalment busco persones que estiguin a la mateixa sintonia que jo, en objectius, en ambicions, en motivació…

Persones emprenedores : ser emprenedor, com recentment ens ha recordat l’amic Varsavsky, no vol dir unicament haver creat una empresa , sino que hi ha infinitat d’exemples d’empreneduries fora del mon comercial.

Persones amb ganes de crear alguna cosa : si, creariem un projecte que ens agradés, i mirariem com treure’n diners d’ell.

Persones compromeses : No en el sentit de disponibilitat 24/7 sino en el d’acomplir els objectius que es vagin marcant, no tenir interessos contraposats…

Persones d’equip : Que els hi agradi treballar en equip, que tinguin visió d’objectius globals, empatia amb els altres membres, flexibilitat i comprensió.

Persones apassionades : que els hi agradi i que s’ho passin bé fent el que fan.

i etcetc.

Conec persones així, però la gran majoria ja esta ficades en altres projectes.

Perque em centro en parlar del que busco i no del projecte ? Perque tots els projectes que he començat amb altres persones i han fallat, tant de creació d’empreses com no, podriem dir que ho han fet per ser equips que no s’entenien, per vibrar en freqüencies massa diferents.

I quins projecte vull tirar endavant ? Tinc una molt llarga llista de projectes molt bons que podrien ser perfectament una start-up (no, Geoditia.com es un petit projecte personal :p), pero adaptant la frase de Groucho Marx, si no agraden, en tinc d’altres. Tambe soc conscient que una persona/es com la que busco segur que tindrà la seva propia llista. Cap problema, estic obert a qualsevol tipus de brainstorming i discusió d’idees.

Per finalitzar, voldria deixar clar que el post no és una oferta de feina, sino com diu el títol, una prospecció per detectar oportunitats, en aquest cas, de negoci… o no ;-P

Properament a http://www.geoditia.com

És generalitzada l’idea, dins del entorns “emprenedors”, de que és molt difícil emprendre a Espanya perquè entre moltes coses, no existeix o és quasi bé nul.la l’inversió de capital risc, a diferencia d’altres països. A espanya s’inverteix en valors segurs com el sector immobiliari (jeje, ja veurem) i no s’aposta per empreses de més risc, sobretot en fases molt inicials (seed capital).Acceptant aquesta afirmació com a més o menys certa, val a dir que els mateixos emprenedors tampoc és que assumeixin masses riscos. Tot es fa pas a pas, creixements molt lents o nuls, inversions petites, sous minúsculs o inexistents (molts becaris en practiques)…Aquí a Paris he vist empreses molt similars a d’altres en les quals he treballat a Barcelona, creades en les mateixes circumstancies i amb els mateixos recursos, que al cap de 4 anys son empreses de 150 persones en comptes de 6. I la veritat és que aquí a França tothom es queixa de que no és el millor país per emprendre ja que hi ha moltes barreres i molta pressió fiscal, pero no obstant, les empreses tiren endavant de forma decidida.

Suposo que tot depent de quin és el referent a comparar-se. Segons Loïc Le Meur, famós bloguer i organitzador de LeWeb 3 , a França no hauria nascut mai Facebook. Ell es queixa del mateix que es queixa la massa emprenedora a Espanya: de que els inversors a Europa demanen plans de negocis, models de negoci, dades concretes, coses segures… Bé, potser finalment el que es queixen és que a Europa hi ha més prudencia a l’hora d’inflar bombolles, simesno les tecnologiques. Perque la veritat, la situació empresarial a Espanya es bastant diferent a la de paísos com França: L’altre dia vaig llegir sobre l’informe Truffle 100, on es reporta la llista de les 100 empreses tecnològiques mes importants d’Europa. La gran majoria se les emporta de carrer Alemanya (evidentment), deixant en segon i tercer lloc amb xifres molt similars, a UK i França. D’aquesta llista no hi ha ninguna empresa espanyola.

Podríem identificar molts altres factors que ens porten a aquesta situació des de l’orientació cada vegada més pronunciada dels plans d’estudi universitaris a satisfer el que volen les empreses en comptes potenciar molt més la recerca i l’afany de creació en els estudiants , a la falta d’implicació dels emprenedors amb la seva idea. En aquest ultim punt en destacaria aquells que al igual que un dels últims vídeos que vaig publicar, estan preocupats per poder aprofitar-se de la bombolla d’Internet i volen crear com sigui una web 2.0 per fer-se rics: la temàtica no importa… l’important és tenir molts usuaris per a guanyar molts diners amb la publicitat. Per comparar amb Google, que últimament esta tant de moda, els seus creadors van decidir comercialitzar el seu projecte universitari de recerca perquè creien que milloraria la vida a molta gent, començant per ells mateixos.

A Espanya, l’emprenedor no és considera un client de la seva pròpia empresa… no crea un producte que ell compraria sinó alló que creu que els altres compraran. És a dir, crea sense passió.

Per acabar, nomes saludar a la gent de Dexma Sensors que ja porten més d’un any tirant endavant una idea “de bombero” (mai més ben dit ;-p) i sembla ser que van arrencant el vol. Moltes felicitats i ànims per acabar fotent-li canya!