Com ja és habitual en aquest espai vaig a comentar un altre “doncs-no-era-tant-mala-idea”.
En un post anterior us vaig parlar d’una idea que feia temps que em rondava pel cap sobre un sistema de traducció humana de documents mes o menys utilitzant la filosofia del P2P.
Parlant amb un parell d’amigues traductores em van dir que la idea estava bé pero que no hi acabaven de veure futur ja que les eines per a traductors estaven tant evolucionades que el preu d’una traducció humana era ja molt competitiu.
Avui, llegeixo la noticia que el gran Google s’embarca en un projecte molt similar al que jo volia fer. :-/
Hi ha altres sistemes similars per internet, com un de la universitat de Saragossa (ara no tinc el link) o un que he trobat avui anomenat Cucumis, però evidentment cap te la força que hi ha darrera de Google.
Com acostumo a acabar aquest posts: potser hauria de parlar menys i actuar més :-p Afortunadament vaig generant idees força rapid: El dia que estigui a punt d’embarcar-me en alguna suposo que tindré un bon rebost farcit per engegar.
Una de les preguntes classiques que venen al cap quant es té una idea de servei web, comunitat… és com dimonis treure’n diners d’ella. Constantment sentim a parlar de negocis ben tontos on aparentement els propietaris s’estant fent d’or pero que no es veu el model de negoci per enlloc. Per exemple, tenim el cas de Twitter. Son projectes que necessiten aconseguir una gran massa critica per arribar a ser rentables i fins i tot en aquest cas, no està molt clar que puguin recuperar les inversions milionaries que han rebut.
Mentres ens seguim trencant el cap per trobar la gallina dels ous d’or, jo del que estic convençut és que els grans negocis avui en dia estant en webs que donen valor a negocis ja existents en el mon real, com per exemple Amazon, que no deixa de ser una llibreria tradicional gestionada amb eines 2.0, o fins i tot l’exemple de Zappos, botiga de calçat online. Totes aquests negocis es recolcen en un model tradicional i en un producte fisic pel seu negoci, fugint del fum que moltes vegades s’intenta vendre en el mon web.
Tot aixo ho explico perque he llegit una noticia a “El Periodico” on anuncien que el negoci del lloguer de bosses de luxe per Internet ha arribat a Espanya (le superbe i look and stop). El concepte ja el coneixia de fa bastant temps, pero el vaig veure recentment il.lustrat a la pel.licula de Sex and the City (aqui podria posar excuses i dir que va ser la meva dona qui m’hi va portar… pero no, reconec que ja era fan de serie :-p).
La idea ha arribat a enganxar bastant a Europa i Estats Units, especialment entre un cert tipus de gent, evidentment, pero el que esta clar que és que més enllà podem veure un altre idea basada en un producte fisic que sense l’ajuda d’internet no tindria rao de ser perque no deixa de ser un mercat de la llarga cua i necessita estar a la disposicio de tothom perque surti rentable amb la gran minoria que acabarà essent-ne client.
Ahir vaig publicar al twitter així com en altres canals, que busco socis / col.laboradors per a crear una empresa “start-up” ( en principi basada en Internet, ja que penso que ara per ara és l’opcio més senzilla).
Molts m’han demanat una mica més d’informació sobre el que busco o el que pretenc.
Principalment busco persones que estiguin a la mateixa sintonia que jo, en objectius, en ambicions, en motivació…
Persones emprenedores : ser emprenedor, com recentment ens ha recordat l’amic Varsavsky, no vol dir unicament haver creat una empresa , sino que hi ha infinitat d’exemples d’empreneduries fora del mon comercial.
Persones amb ganes de crear alguna cosa : si, creariem un projecte que ens agradés, i mirariem com treure’n diners d’ell.
Persones compromeses : No en el sentit de disponibilitat 24/7 sino en el d’acomplir els objectius que es vagin marcant, no tenir interessos contraposats…
Persones d’equip : Que els hi agradi treballar en equip, que tinguin visió d’objectius globals, empatia amb els altres membres, flexibilitat i comprensió.
Persones apassionades : que els hi agradi i que s’ho passin bé fent el que fan.
i etcetc.
Conec persones així, però la gran majoria ja esta ficades en altres projectes.
Perque em centro en parlar del que busco i no del projecte ? Perque tots els projectes que he començat amb altres persones i han fallat, tant de creació d’empreses com no, podriem dir que ho han fet per ser equips que no s’entenien, per vibrar en freqüencies massa diferents.
I quins projecte vull tirar endavant ? Tinc una molt llarga llista de projectes molt bons que podrien ser perfectament una start-up (no, Geoditia.com es un petit projecte personal :p), pero adaptant la frase de Groucho Marx, si no agraden, en tinc d’altres. Tambe soc conscient que una persona/es com la que busco segur que tindrà la seva propia llista. Cap problema, estic obert a qualsevol tipus de brainstorming i discusió d’idees.
Per finalitzar, voldria deixar clar que el post no és una oferta de feina, sino com diu el títol, una prospecció per detectar oportunitats, en aquest cas, de negoci… o no ;-P
Molt sovint quant surt la el tema de creació d’empreses amb altres companys de professió, sempre hi ha el que et diu que ell el que faria és crear una empresa per a oferir pagines web amb gestor de contingut per a PIMEs o coses similars. Quan indagues una miqueta sobre el passat d’aquestes persones veus que en algun moment o altre han fet algun treballet d’aquest tipus cobrant més o menys en negre i que per això pensen que hi ha mercat.
Som molts els que hem passat per aquesta etapa, sobretot en els anys daurats de la web ja fa alguns anyets. De fet, coffeelab.net havia de ser una empresa d’aquest tipus, així com posteriorment solucionsespiral.com.
Algunes de les raons per les quals jo NO muntaria una empresa d’aquestes en aquests moments són:
Hi ha una competencia molt dura: no només cal enfrontar-se amb la multitud d’altres empreses similars sinó amb la multitud de freelances i amb la multitud de “veïns” que fan la feina en negre.
Hi ha dificultats per situar el producte. Si no tens una bona infraestructura i una bona imatge és quasi bé impossible accedir a projectes d’una certa envergadura (= a un pressupost llaminer) però a la vegada si situes el teu producte a la zona baixa per una banda tens molts més competidors i per l’altre banda el client no aprecia ni valora la diferencia que li pots oferir tu com empresa respecte a la del “veí” que li fa la web a estones lliures. Normalment son clients que volen una web perque tothom en te una i per que ha sentit que és com tenir un aparador mundial, però ningú els hi ha parlat d’estrategies de marketing, de campanyes, d’objectius… i demanis el que demanis els hi semblara car.
Perque a no ser que t’ocupis d’alguns projectes minimament interessants no val la pena a nivell econòmic. Quant fas una web a les estones lliures ho pots veure com un sobresou molt ben pagat, però quan vols crear una empresa és quant t’en adones que hi ha despesses fixes que has d’afrontar i que fan reduir moltíssim l’elevat marge que et pensaves que tenies i a sobre veus que amb un projecte no n’hi ha prou per a poder viure i per això necesites algú que es dediqui a tasques comercials. Però clar, aquestes hores comercials dedicades a visitar clients, a fer propostes, a fer reunions s’han d’imputar d’alguna manera, llavors o puges preus o redueixes marges. La qüestió és que estudiant una miqueta com funciona aquest sector veus que tampoc no és tant bonic com sembla.
Perquè el teu producte, al ser part del final de la cadena (ets un productor) és facilment reemplaçable per algún altre i la veritat és que s’aporta relativament poc valor al projecte.
Perquè és un tipus d’empresa molt susceptible a moments de crisis.
Quines son les empreses que acaben triunfant en aquest sector:
Les que tenen un bona imatge o reputació, ja sigui per projectes que han fet els seus creadors en feines anteriors, per haver guanyat alguns grans projectes, per liderar algun projecte famós (ja sigui web, opensource,…), per cops de sort…
Les que ténen, manténent i alimenten una bona xarxa de contactes.
Les que s’allunyen de la part de la produccio per a passar a portar un valor diferencial i mes especialitzat.
Els que dediquen una gran esforç a la part comercial, enviant moltes propostes i demanant feedback sobre el perque no les han acceptat.
Els que tenen ambició per a creixer (controladament però sempre endavant).
Els que han sapigut posicionar el seu producte o servei i s’han mantingut ferms als seus objectius, no deixant que el dia a dia els faci anar per camins no desitjats
…
Que consti que no dic que creant una empresa de “webs” no es pugui guanyar diners. De fet, fins ara moltes han anat “fent bullir l’olla”. El que dic és que per guanyar diners de debò amb un negoci com aquests, és quelcom més complicat ja que moltes vegades no deixa de ser una solució per “autocontractar-se” més que un negoci en si mateix i segur que es guanyarien més diners treballant per algú altre.
Ja fa uns mesos que em vaig obrir un compte a Second Life per provar que tal estava i tot i que no em va decepcionar ja que no m’esperava massa cosa, tampoc em va semblar la panacea tal com sortia publicat als mitjans de comunicació.
Tot i així si que em va agradar el concepte de mon obert on qualsevol persona pot desenvolupar continguts i crear els seus tinglados com ho faria a la vida real i a sobre poder guanyar diners Linden que per més història, son intercanviables per diners reals.
L’altre dia visitant una llibreria tècnica aquí a Paris, vaig veure que hi ha publicats diferents llibres sobre el món SL tant a nivell tècnic com a llibres per emprenedors a Second Life.
Això, junt amb l’article de l’Enrique Dans sobre la publicitat on-line m’han fet que una idea que em rondava pel cap prengui cada vegada més força: un tipus de publicitat dins del mon de Second Life en forma de roba atractiva pels avatars amb unes característiques una miqueta especials. De moment estic investigant que a nivell tècnic es pugui fer i estic en contactes amb un publicitari per veure si el producte es podria vendre.
Potser la cosa acaba en un no res o potser no, però el que està segur és que aprendré alguna cosa de tot plegat.
Per cert, la fotografia és la de l’avatar que em vaig crear. Els comptes inicials no et deixen fer masses virgueries amb el teu personatge però té la seva gràcia.
És generalitzada l’idea, dins del entorns “emprenedors”, de que és molt difícil emprendre a Espanya perquè entre moltes coses, no existeix o és quasi bé nul.la l’inversió de capital risc, a diferencia d’altres països. A espanya s’inverteix en valors segurs com el sector immobiliari (jeje, ja veurem) i no s’aposta per empreses de més risc, sobretot en fases molt inicials (seed capital).Acceptant aquesta afirmació com a més o menys certa, val a dir que els mateixos emprenedors tampoc és que assumeixin masses riscos. Tot es fa pas a pas, creixements molt lents o nuls, inversions petites, sous minúsculs o inexistents (molts becaris en practiques)…Aquí a Paris he vist empreses molt similars a d’altres en les quals he treballat a Barcelona, creades en les mateixes circumstancies i amb els mateixos recursos, que al cap de 4 anys son empreses de 150 persones en comptes de 6. I la veritat és que aquí a França tothom es queixa de que no és el millor país per emprendre ja que hi ha moltes barreres i molta pressió fiscal, pero no obstant, les empreses tiren endavant de forma decidida.
Suposo que tot depent de quin és el referent a comparar-se. Segons Loïc Le Meur, famós bloguer i organitzador de LeWeb 3 , a França no hauria nascut mai Facebook. Ell es queixa del mateix que es queixa la massa emprenedora a Espanya: de que els inversors a Europa demanen plans de negocis, models de negoci, dades concretes, coses segures… Bé, potser finalment el que es queixen és que a Europa hi ha més prudencia a l’hora d’inflar bombolles, simesno les tecnologiques. Perque la veritat, la situació empresarial a Espanya es bastant diferent a la de paísos com França: L’altre dia vaig llegir sobre l’informe Truffle 100, on es reporta la llista de les 100 empreses tecnològiques mes importants d’Europa. La gran majoria se les emporta de carrer Alemanya (evidentment), deixant en segon i tercer lloc amb xifres molt similars, a UK i França. D’aquesta llista no hi ha ninguna empresa espanyola.
Podríem identificar molts altres factors que ens porten a aquesta situació des de l’orientació cada vegada més pronunciada dels plans d’estudi universitaris a satisfer el que volen les empreses en comptes potenciar molt més la recerca i l’afany de creació en els estudiants , a la falta d’implicació dels emprenedors amb la seva idea. En aquest ultim punt en destacaria aquells que al igual que un dels últims vídeos que vaig publicar, estan preocupats per poder aprofitar-se de la bombolla d’Internet i volen crear com sigui una web 2.0 per fer-se rics: la temàtica no importa… l’important és tenir molts usuaris per a guanyar molts diners amb la publicitat. Per comparar amb Google, que últimament esta tant de moda, els seus creadors van decidir comercialitzar el seu projecte universitari de recerca perquè creien que milloraria la vida a molta gent, començant per ells mateixos.
A Espanya, l’emprenedor no és considera un client de la seva pròpia empresa… no crea un producte que ell compraria sinó alló que creu que els altres compraran. És a dir, crea sense passió.
Per acabar, nomes saludar a la gent de Dexma Sensors que ja porten més d’un any tirant endavant una idea “de bombero” (mai més ben dit ;-p) i sembla ser que van arrencant el vol. Moltes felicitats i ànims per acabar fotent-li canya!
Ja fa uns mesos que em vaig obrir un compte a