Amb aquest post continuaré amb la meva critica a Twitter des del punt de vista d’usuari bastant asidu al servei.

Ens els comentaris de l’anterior post, amb en Gerard vam destacar el poder de Twitter com a eina per fer Broadcasting a tots els teus contactes, facilitant l’intercanvi d’informació instantaneïtat i amb data de caducitat.

això es cert, però te un efecte secundari relativament greu i és el fet de que es guarda l’històric de tots aquells “status” que has anat deixant. La traça que es va deixant en tots els serveis socials és un tema que esta de moda: El conscienciar a la gent de que tot el que escrivim o deixem a Internet serà de fàcil accés per qualsevol i ens pot perjudicar en un futur, per exemple davant d’un responsable de RRHH i apel·lar a la responsabilitat a l’hora de deixar un missatge que no s’adequí a l’imatge que volem donar de nosaltres mateixos.

El cas d’un post en un blog té més o menys sentit el fet de guardar-lo en el temps, així com els comentaris en blogs, forums o altres comunitats, ja que a la fi estem creant coneixement entre tots i es bo que aquest coneixement sigui accessible per algú altre en un futur. Però en el cas del Twitter? Quin coneixement es crea al deixar els twitts “in eternum” penjats a la xarxa? Pels enllaços que hem publicat? no perquè aquest tampoc son de massa fàcil accés. Pels comentaris idiotes? Per les frases celebres que ningú podrà recuperar fàcilment? mm la veritat és que no li trobo massa sentit a guardar un llarg històric de tots els status que hem creat, al marge del data mining que pugui fer algú sobre els nostres hàbits, costums, horaris, gustos, tendències… Recordo que sempre es donaven consells, sobretot en època de vacances, de vigilar de no donar massa informació dels nostres horaris per por de que algú us vigili per entrar al pis, per un segrest express… ara no fa falta que hi hagi algú vigilant a la porta de casa, ja que només fa falta seguir el twitter d’algú per saber si aquest cap de setmana estarà a casa o se’n anirà de vacances.

Estic d’acord que el numero de missatges enviats “posa palote” com més gran sigui, a mode del Karma o reconeixement social d’altres comunitats, però això és a costa de deixar una informació nostre penjada a Internet i que de fet no col·labora en res a millorar la nostre imatge digital (o marca personal o com es vulgui dir).

Estic pensant que no estaria malament un sistema que t’ajudes a purgar aquells missatges antics que ja no interessen a ningú, ni que hagués de fer una exportació per salvar-los i comptabilitzar-los en algun altre lloc per cuidar l’ego del microblogger!
He estat mirant l’API de Twitter i no hauria de ser molt dificil de fer… tot sigui per guardar una miqueta, la nostre intimitat d’exhibicionista.

Amb aquest mail no intento sentar càtedra ni anar de Guru, nomes reflexionar en veu alta sobre algunes coses d’aquest fenomen anomenat Twitter.

Primer de tot dir que soc usuari de twitter i que en certs moments podria dir que en soc usuari assidu. Trobo divertit el Microblogging i molt més senzill que el blogging (és molt fàcil posar el que et passa pel cap sense haver d’elaborar-ho massa). Te algunes limitacions com la llargada del textos o la no possibilitat d’incloure fitxers, però ja hi ha expansions que t’ajuden a superar-les.

La cosa està en que corrent moltes veus que diuen que això del twitter es una revolució, que es l’eina definitiva per les empreses…
Per exemple podem trobar interessants articles que intenten aprofundir en l’us de twitter a les empreses, com a eina de comunicació interna i externa, com a eina de marketing, com a lloc on rebre feedback…

A veure, és cert que és bo per l’empresa estar “connectada” a twitter pero és cert en tant que és bo estar connectat i participar en qualsevol conversa que s’estigui creant, ja sigui a Internet com al mon real. Com ara Twitter es un lloc on es congreguen mils de persones, al igual que a facebook per exemple, doncs l’empresa té l’oportunitat de participar de tu a tu dins d’aquesta conversa. Aquest servei ha resultat ser molt util per publicitar esdeveniments, per a fer seguiments d’actes (debats, keynotes…), per enterar-te de successos en temps real (tancament adn.es, vaga El Periodico…) però tot això ha sigut útil no per l’eina en si sinó perquè la gent estava connectada allà en aquell mateix moment.

Ara bé, pensar que Twitter (o el microblogging) és la solució ideal per la comunicació interna, que gracies a la seva immediates, la facilitat d’escriptura, la proximitat amb els treballadors… fan d’aquest eina l’ideal per a tenir informats als treballadors o com a eina de treball, doncs home.. en tinc els meus dubtes.

Twitter és una eina bàsicament geek. Exhaustivament nomes l’utilitzem els early adopters i tot i que ara tothom en parla, si desapareixes d’un dia per l’altra no passaria res. Ara per ara s’utilitza perquè ja hi ha una gran massa de gent que l’utilitza però també perquè es cool i es el hype del moment.

Si que es veritat que és útil, però no es indispensable ni irreemplaçable i sobretot com he dit abans, té moltes limitacions. Perquè limitar el tamany de les entrades a 140 caràcters? Perque no 160 o 200? A veure, s’accepta la limitació i li dona un cert charme al producte però segur que els que et defensen l’avantatge del 140 caràcters son els mateixos que et criticaven el que els fan boys d’Apple utilitzessin un ratolí amb un sol botó.

Un “twitter empresarial” hauria de d’utilitzar tecnologies que ja existissin, possibilitat d’escriure notes curtes i ampliarles amb textos mes llargs (entradeta-resum i cos?), possibilitat d’afegir fàcilment imatges, arxius…, possibilitat de crear grups i donar diferents nivells de seguretat, visualització filtrada del timeline, connexió senzilla a diferents events (tipus, l’aplicació X s’ha penjat, aqui tens la traça)…

Pel moment, continuaré utilitzant twitter en mode geek, almenys fins que desapareixi, perquè no oblidem que twitter no ha guanyat ni 1$ des de la seva creació. Avui anunciaven que Jaiku, alternativa de la totpoderosa Google, tancava i estaria disponible per a la comunitat amb llicencia Apache.

Aquesta setmana ha corregut el rumor de que Twitter limitaria el numero de followers que una persona pot tenir, intentant lluitar d’aquesta manera contra l’origen de molts dels problemes que te el sistema com poden ser les penjades o l’increment d’spam.

Tot i que aquest rumor ha estat desmentit (i matitzat dient que es pensaria en limitar el numero de persones que pots seguir i no els que et segueixen)  podria ser també una possible sortida cap a la rentabilització del sistema: Si es vol que un compte tingui més de 2000 seguidors (com passa en la d’algunes personalitats o alguns sistemes d’alertes) podria ser bona idea que s’hagues de pagar.

Imagino que la gent de Twitter ja ha pensat en totes les possibilitats, però tanmateix, limitacions d’aquests tipus crec que serien ben acceptades per una comunitat d’usuaris que comença a estar una mica mosca dels continus errors i penjades del sistema i que acceptarien opcions de pagament si d’aquesta manera el sistema funciona “niquel”.

Pagant els que fan un us exhaustiu del sistema tothom en gaudiria d’una millora de qualitat.

Font: GigaOM

Concernant ma dernière sécheresse d’actualisations dans le blog je voudrai ajouter que mon intérêt pour le microblogging est croissant.Au début j’ai considéré twitter comme une connerie c’est-à-dire, un “hype” du moment et sans avenir.

Je me suis trompé. Actuellement je utilise plus twitter que mon blog et la raison est bien simple : j’essaye de plus en plus d’éviter billets stupides comme celui-ci et de les travailler un peu plus, mais évidemment je n’ai pas réussir à faire ça.

Donc, actuellement je utilise twitter pour me communiquer avec mes amis, pour le utiliser de brouillon d’idées, pour notifier de nouvelles, pour suivre d’autres opinions, pour connaître personnes…

A propos de ce dernier point, je voudrai vos recommander le blog de Pere Villega, un ingénieur informatique de la FIB qui travail actuellement à Dublin et qui écrit un blog avec de billets très travaillés. Peut être que quelque jour je vais y arriver.