Amb aquest post continuaré amb la meva critica a Twitter des del punt de vista d’usuari bastant asidu al servei.

Ens els comentaris de l’anterior post, amb en Gerard vam destacar el poder de Twitter com a eina per fer Broadcasting a tots els teus contactes, facilitant l’intercanvi d’informació instantaneïtat i amb data de caducitat.

això es cert, però te un efecte secundari relativament greu i és el fet de que es guarda l’històric de tots aquells “status” que has anat deixant. La traça que es va deixant en tots els serveis socials és un tema que esta de moda: El conscienciar a la gent de que tot el que escrivim o deixem a Internet serà de fàcil accés per qualsevol i ens pot perjudicar en un futur, per exemple davant d’un responsable de RRHH i apel·lar a la responsabilitat a l’hora de deixar un missatge que no s’adequí a l’imatge que volem donar de nosaltres mateixos.

El cas d’un post en un blog té més o menys sentit el fet de guardar-lo en el temps, així com els comentaris en blogs, forums o altres comunitats, ja que a la fi estem creant coneixement entre tots i es bo que aquest coneixement sigui accessible per algú altre en un futur. Però en el cas del Twitter? Quin coneixement es crea al deixar els twitts “in eternum” penjats a la xarxa? Pels enllaços que hem publicat? no perquè aquest tampoc son de massa fàcil accés. Pels comentaris idiotes? Per les frases celebres que ningú podrà recuperar fàcilment? mm la veritat és que no li trobo massa sentit a guardar un llarg històric de tots els status que hem creat, al marge del data mining que pugui fer algú sobre els nostres hàbits, costums, horaris, gustos, tendències… Recordo que sempre es donaven consells, sobretot en època de vacances, de vigilar de no donar massa informació dels nostres horaris per por de que algú us vigili per entrar al pis, per un segrest express… ara no fa falta que hi hagi algú vigilant a la porta de casa, ja que només fa falta seguir el twitter d’algú per saber si aquest cap de setmana estarà a casa o se’n anirà de vacances.

Estic d’acord que el numero de missatges enviats “posa palote” com més gran sigui, a mode del Karma o reconeixement social d’altres comunitats, però això és a costa de deixar una informació nostre penjada a Internet i que de fet no col·labora en res a millorar la nostre imatge digital (o marca personal o com es vulgui dir).

Estic pensant que no estaria malament un sistema que t’ajudes a purgar aquells missatges antics que ja no interessen a ningú, ni que hagués de fer una exportació per salvar-los i comptabilitzar-los en algun altre lloc per cuidar l’ego del microblogger!
He estat mirant l’API de Twitter i no hauria de ser molt dificil de fer… tot sigui per guardar una miqueta, la nostre intimitat d’exhibicionista.

Volia comentar l’exit d’una iniciativa francesa molt web 2.0 a l’estil d’aquella anglesa on es donava la posibilitat als internautes de comprar un equip de futbol.

En aquest cas parlo de My Major Company, una web on pots invertir en la producció d’un artista, a escollir entre diverses opcions. En cas d’arribar a la xifra estimada per produir el disc, es repartiria fins un 30% dels beneficis entre els diferents inversors particulars (imagino que respectant els percentatges aportats per cadascun).

Ja se que la tendència és anar més cap als formats digitals que en la venta de cds, però no deixo de trobar simpàtica aquesta iniciativa, que de fet ja compta amb casos d’èxit: Un dels cantants estrella d’aquesta campanya de nadal ha estat produït per My Major Company.
A més, cal destacar l’alt component de Buzz a bon preu que es genera amb grups sortits d’aquesta manera… sobretot molt mes barato que el que pugui costar fer sortir “talents” via Operacion Triumfo i similars.
De fet, les grans majors franceses es comencen a inquietar una miqueta davant d’aquest nou participant.. ja veurem com evoluciona el tema.

I mentrestant… per quan una iniciativa similar pel mercat espanyol i castellanoparlant? mmm, em sembla que enviaré algun mail a algú que li pot interessar

Ayer leí en un post de Denken Uber que existen dudas sobre la validez de la “teoría” de la Larga Cola o Long Tail y a partir de un comentario que deje en ese blog he hecho esta entrada para extenderme un poco mas.

Por lo que se ve, despues de meses de criticas en diversos medios, The Times ha publicado un articulo donde se pone en duda que Long Tail sea una teoría aplicable a toda la distribución digital, diciendo que este ultimo año, 10 millones de canciones de las 13 millones disponibles, no han encontrado ni un solo comprador.

Aceptando que se ha hecho un hype del contenido del dichoso libro y que hace falta tiempo para madurar y formalizar lo que se dice en el, no creo que se vaya tan desencaminado. De hecho la representación de las demandas en larga cola no es nada nuevo sino una reformulación de aquello de que en un mundo tan grande es posible encontrar un club de la afición mas rara que tengas y que tenga varios socios.

Lo que dice la teoría ( u observación, como quieran llamarla) es que mediante un buen motor de búsquedas y sobretodo con un buen motor de recomendaciones, se puede crear la necesidad de comprar en la Larga Cola. Que quiero decir con eso? Que aunque nadie se haya descargado esos 10M de canciones que habla el articulo, no podemos decir si es por culpa de la falta de mercado o del desconocimiento de su existencia. En el caso de los blogs y su audiencia (otro ejemplo de longtail): Si yo abro un blog como mínimo va a leerme mi madre y puede que algunos amigos (aquí ya estoy operando en la larga cola), pero evidentemente si no comunico a nadie que tengo este blog, este no lo va a leer nadie.

Los sistemas de recomendaciones tienen que mejorar mas y popularizarse para permitir acceder a productos escondidos de la larga cola. El problema que yo le veo a los sistemas de recomendación es mas ético que técnico, ya que necesitan recopilar toda la información de nosotros que sea posible, mas información incluso que la que estamos dispuestos a dar explicitamente.

Evidentemente, esto es un gran peligro para nuestra intimidad.

Aquesta setmana ha corregut el rumor de que Twitter limitaria el numero de followers que una persona pot tenir, intentant lluitar d’aquesta manera contra l’origen de molts dels problemes que te el sistema com poden ser les penjades o l’increment d’spam.

Tot i que aquest rumor ha estat desmentit (i matitzat dient que es pensaria en limitar el numero de persones que pots seguir i no els que et segueixen)  podria ser també una possible sortida cap a la rentabilització del sistema: Si es vol que un compte tingui més de 2000 seguidors (com passa en la d’algunes personalitats o alguns sistemes d’alertes) podria ser bona idea que s’hagues de pagar.

Imagino que la gent de Twitter ja ha pensat en totes les possibilitats, però tanmateix, limitacions d’aquests tipus crec que serien ben acceptades per una comunitat d’usuaris que comença a estar una mica mosca dels continus errors i penjades del sistema i que acceptarien opcions de pagament si d’aquesta manera el sistema funciona “niquel”.

Pagant els que fan un us exhaustiu del sistema tothom en gaudiria d’una millora de qualitat.

Font: GigaOM

Leído en un comentario a un post de Carlos Blanco:

“Si os dijera que quiero montar un negocio offline para recibir usuarios en mi local para que interactúen, se conozcan y puedan hacer uso de mis servicios gratuitos a cambio de unas pequeñas limosnas ocasionales, ya que todavía no tengo claro como rentabilizar el negocio, me daríais 600.000 €?. No me digáis que os pido mucho, tengo pensado recibir muchas visitas al día, y cuando se me ocurra la forma de rentabilizarlo lo petamos!!!

PD: Olvide comentar que hay bastantes sitios como el mio en esta misma calle, que ofrecen esto mismo, también de forma gratuita, me llevan unos cuantos años de distancia y no aporto ningún factor diferenciador.”

Pues eso.

“El tren de las pistas (clue train) se detuvo allí cuatro veces al día durante diez años y ellos nunca aceptaron una entrega.”

Veterano de una firma que caía en picado de la lista de 500 de la revista Fortune

El Manifiesto Cluetrain es un listado de 95 conclusiones ordenadas y presentadas como un manifiesto, o un llamado a la acción, para todas las empresas que operan en lo que se sugiere un mercado con nuevas conexiones. Las ideas expresadas dentro del manifiesto buscan examinar el impacto de Internet tanto en los mercados (consumidores) como en las organizaciones. Además, ambos, consumidores y organizaciones, son capaces de utilizar Internet y otras redes para establecer un nivel de comunicación que anteriormente no existía entre estos dos grupos. El manifiesto sugiere los cambios necesarios para que las organizaciones respondan a un nuevo ambiente de mercado.

1. Los mercados son conversaciones

2. Los mercados consisten en seres humanos, no en sectores demográficos.

…

93. Estamos tanto dentro de las empresas como fuera de ellas. Los límites que separan nuestras conversaciones semejan el muro de Berlín hoy, pero son sólo un estorbo. Sabemos que caerán. Trabajaremos en ambos lados para hacerlos caer.

94. Para las corporaciones tradicionales, las conversaciones interconectadas parecen un mar de confusión. Pero nos estamos organizando más rápido que ellas. Tenemos mejores herramientas, más ideas nuevas y ninguna regla que nos detenga.

95. Estamos despertando y conectándonos. Estamos observando. Pero no estamos esperando.

ver:
Wikipedia
Site en ingles
Site en castellano

Un dels problemes de ser un crack o sobresortir en algun àmbit és que pots arribar a pensar-te que ets un crack en tot i llavors és quan corres el perill de ficar els peus a la galleda a la que intentes abordar temes que no domines tant.

I perque parlo d’això? Doncs perque ultimament s’està tornant a posar de moda la parauleta “2.0″ (Ja fa més de dos anys que vaig llegir un article on l’enterràven, però bé) i aquesta ha estat descoberta per una serie de persones, destacables en els seus ambits, que han vist com l’us del facebook, twitter, blogs, meneames i diversos, els hi ha obert les portes a la difusió a gran escala del que fan, donant-lis una certa notorietat a la xarxa. I que és el que han fet? Doncs fàcil, com a nous conversos, han adoptat els vells manifestos del Cluetrain i de la “conversa” i s’han posat a predicar la seva “nova religió” als seus companys generacionals, més peixos que ells en aquests temes. I val a dir que son grans comunicadors.

Fins aquí, cap problema. La cosa canvia quan, aprofitant aquesta notorietat, crean una empresa per gestionar identitat digital 2.0 dels seus clients, és a dir, escriure post als blogs de les seves empreses clients, escriure twitters, enviar noticies comercials al Meneame… uff, un moment, algú ha dit spam? I on està allò de que la credibilitat de la web 2.0 era precisament el to directe i personal de la conversa? Que té de personal que algú t’escrigui els posts i els twitters siñplement per que estiguis “branché” mm jo crec que amb tant 2.0 aqui s’han acabat creuant els cables.

Jo estic 100% d’acord en que les empreses s’han d’aproximar i han de participar de la conversa, però si volen ser creïbles, ho han de fer seguint les regles. Microsoft va començar a ser més respectada quant va permetre tenir un blogger dins de casa que fotia pestes d’ella. Sony va ser molt criticada quant es va descobrir que el blog d’un fan que volia una psp per nadal era veritablement un fake creat per una empresa de comunicació.

Conclusió: que és el que ha passat? Doncs que al dia despres d’haver presentat l’experiencia en societat, han començat a caure pals de tot arreu. Lògic i esperable. És una llastima, sobretot perque la gent que ho ha muntat havia començat bé i es dedicava a formar, crear workshops i seminaris per a divulgar aquesta manera de veure la xarxa però potser han anat una mica lluny o simplement és que no ho havien acabat d’entendre.

Això si, no s’han oblidat de posar al costat del seu logo, un magnific i inevitable “beta”. Pero si és una empresa de serveis!! És que ja s’ha perdut el significat original del beta o que?

De quina empresa parlo? Bé, si algú no ho sap encara, tot i que la xarxa (sobretot la proxima) en deu anar ple, ho desvelaré més endavant. Mentres, ús ho deixo com endevinalla.

Fa uns dies vaig parlar en un altre post sobre la usabilitat de les webs on es demana registar-se per a utilitzar el servei.Avui he trobat un enllaç a Get Elastic, un blog d’e-commerce on es parla una mica més sobre el tema. A la secció d’articles relacionats es poden trobar altres posts molt interessants.  

Properament a http://www.geoditia.com